L'enigma és endevinar amb exactitud de quina aleació de matèries vitals està fet el ministre de Medi Ambient, Jaume Matas, pur material de reciclatge d'Aznar. Alguns, des de l'ateisme partidista, estam més a prop d'una mitja veritat. Com a mínim, ho tenim més fàcil que els acòlits, tan disposats a aigualir la seva ànima en una beatitud que parla de servituds ancestralment malaltisses. Per aquelles coincidències de la vida, la no notícia de la no imputació de Matas en el cas Formentera per part del Tribunal Superior m'agafa en l'illa dels argentins i un té, llegint l'actualització innocent de prònostics fets fa ja massa temps, com la certesa que tot això a un home com Matas se li escapa, no perquè es tracti d'un home dur (per molta bombolla judicial que el protegeixi ell sempre tindrà més números per exiliar-se en la nació Prozac que jo), sinó per la seva tendència a confondre la llum del sol amb les ombres. Té un dels ministeris més assolellats en un estat que lluita, abanderat, per continuar vivint de cara al sol i ell és un home que transita la foscor com ningú, talment com la protagonista de «Los otros», enclaustrada eternament en un ball de confusió entre vius i morts. I a diferència d'Aznar, que administra els silencis amb una habilitat inquisitorial que s'intueix genètica, Matas només els trenca amb un to amenaçant, amb regust de revenja. Desig que sigui el candidat del PP en les properes eleccions autonòmiques per una simple raó: ell no ho vol. I la presó mental que l'obliga a un silenci resistent és una de les vitamines amb què m'agrada esmorçar darrerament. Record al bitelmaniac Matas, amenaçador: «T'esper». I de tot cor que visc il·lusionat, esperant-lo jo a ell.