L'evolució política en el País Basc indueix algunes reflexions i obliga a fer un exercici de memòria per contextualitzar-les. Aquesta setmana, el president Aznar ha afirmat que les propostes del PNB encaminen els bascs a una crisi com la dels Balcans, i el president de la Confederació Empresarial Basca ha dit que no pot compartir l'opció d'Ibarretxe de lliure associació amb Espanya perquè «en un escenari sobiranista resultaria difícil mantenir el nivell d'activitat i prosperitat econòmica d'Euskadi». Ambdós advertiments són ben poc pertinents si pretenen aturar el procés que allà s'ha posat en marxa. Quan els independentistes arranquen, normalment no s'aturen. I és cert que Espanya podia haver aturat la independència cubana amb la concessió d'una major autonomia, i que l'antiga URSS hauria pogut conservar les repúbliques bàltiques de la mateixa manera; però si la perseverança dels moviments independentistes és una constant històrica, també ho és la caparrudesa dels imperis en això de no fer concessions. La confluència d'aquestes dues constants sol deixar una sola sortida al conflicte: la secessió. Una altra constant del procés són les amenaces i els advertiments dels imperis als territoris sublevats. I, en aquesta tasca, compten amb la col·laboració d'altres estats amb els mateixos problemes. Solana i Felipe González s'apuntaren immediatament a fer el joc a Milosevic advertint croats i eslovens que no en treurien res, de les seves aspiracions, i que, en particular, no somiassin mai arribar a ser admesos a la Unió Europea: si es volien separar, com s'entendria que també es volguessin ajuntar? És bo recordar aquestes bajanades ara que Eslovènia acaba d'iniciar el procés d'incorporació a la futura UE de 25 membres (els governants sovint no passen de ridículs impostors que diuen aquestes collonades des de la impunitat de saber que després ningú no els ho retreurà). Per això ara també convé aixecar acta de les tertúlies radiofòniques on, darrerament, els espanyols deixen clar que Euskadi, si la cosa prospera, quedarà fora de la Unió Europea perquè Espanya la vetarà. Quina mania! Per quin motiu Espanya ha de vetar la presència d'Euskadi a la UE? Perquè no va vetar, pels mateixos motius, la de Portugal? És difícil entendre el discurs polític espanyol (en la pràctica, quin remei, Espanya acaba actuant amb més coherència). He afirmat que el procés cap a la independència, una vegada desencadenat, sol ser imparable. Això no vol dir que l'emancipació arribi igual a tots els pobles: Eslovàquia es va separar pacíficament de Txèquia, i Croàcia ho va fer de Sèrbia amb molts de morts. Entre eslovacs i croats, però, no hi havia cap diferència. La diferència va venir de tenir davant un demòcrata com Vaclav Havel o un criminal com Milosevic. I això, que és tan clar, no ho ha volgut veure el senyor Aznar que, amb això de la balcanització, ha pronosticat que el procés d'Euskadi s'assemblarà més al de Croàcia que al d'Eslovàquia. És a dir, que ell està més disposat a actuar com Milosevic que com Havel. No sé si és conscient, el senyor Aznar, que el Tribunal Penal Internacional jutja Milosevic precisament per allò que va fer defensant la unitat de Iugoslàvia i la Constitució d'aquella República, una musiqueta que agrada molt a Madrid. És, aquest, un argument trivial que, però, la pujada de sang patriòtica del fanatisme espanyol no deixa contemplar serenament. I una limitació semblant és la que tenen els empresaris bascs: l'argument del cost de la independència no serà mai convincent mentre no puguin exhibir l'exemple d'un país independent que renuncia a la sobirania per poder gaudir dels inmensos beneficis que proporciona la dependència d'Espanya o de qualsevol metròpoli. És a Portugal, i no a Euskadi, que han d'anar els empresaris amb aquestes històries. Si gosen.