Primera: Aznar ha dit que el Partit Nacionalista Basc va «rumbo a los Balcanes». Les analogies històriques, però, són un terreny on no és difícil relliscar, i Aznar ho hauria de saber: qualsevol lectura històrica acurada de les últimes guerres balcàniques situaria l'espurna bèl·lica molt més en els nacionalismes expansius dels que ja controlen un estat que en els moviments secessionistes. La diferenciació entre un nacionalisme d'estat, imperialista i dolent, i un nacionalisme d'alliberament, heroic i just, és una simplificació beata, però, en el cas dels Balcans, no és difícil assignar el paper de culpable principal entre, per exemple, Milosevic i Ibrahim Rugova. D'altra banda, l'afirmació segons la qual el País Basc va cap als Balcans és, en boca de qui l'ha feta, una profecia que s'autocompleix, un dictamen que empeny de manera efectiva el País Basc cap als Balcans. Simètricament, frases com aquesta fan que en el camp nacionalista hi hagi una espectacular pujada de la temperatura de la retòrica de l'alliberament patriòtic i la lluita contra l'estat imperialista.

Segona: el Ministre de Defensa, en l'homenatge als tres-centres metres quadrats de llenç vermell i groc de la plaça Colón de Madrid, va dir que aquest tros de tela reflecteix «l'orgull de tenir una llengua, de pertànyer a una terra, de compartir una sang, uns somnis i uns records històrics». Quina llengua, quina terra i quins records històrics, ens podríem demanar, i qualsevol resposta seria inquietant, però el que fa que un calfred ens recorri l'espinada és la crida a la sang comuna. Enfront de tot allò que ens pot unir perquè així ho triam (els interessos, els valors, els desitjos), s'aposta pels llaços d'unió que ens vénen consignats des del naixement. Enfront del que seria un signe de civilització (afirmar l'individu i afirmar la comunitat humana), s'opta per retrocedir algunes eres geològiques, cap al temps en què tot el que no era la tribu era l'univers hostil. Per acabar-ho d'arreglar, i per no deixar l'exclusiva de l'identitarisme genètic al nacionalisme espanyol, Xabier Arzalluz afirma sense posar-se vermell que el factor Rh negatiu dels bascos demostra que són el poble més antic d'Europa.

Tercera: tot el que s'ha dit i s'ha escrit contra l'acte d'homenatge a la descomunal bandera espanyola és poc. Aprofitar que la bandera s'ha de dur a rentar per retre-li honors és tan ridícul que més valdria deixar-la que s'embrutàs. El més greu és que és una ridiculesa perillosa, com a mostra de la mística de la masculinitat que hi ha al fons de tots els militarismes: com ja han dit més de dos, amb tant d'enginy com lucidesa, Aznar vol demostrar que la té més grossa que ningú. Naturalment, una demostració així no pot quedar sense resposta, perquè a ningú no li agrada tenir-la més petita que el veïnat: a Montserrat (religió i nacionalisme, quina barreja tan tenebrosa) ja s'ha exhibit una senyera de set-cents cinquanta metres quadrats. Entre nosaltres, ja hi ha qui ha anunciat que enrajolarien les Illes de banderes catalanes. Ens acostam als anglesos que es posen la bandera a la roba interior. Potser la millor contribució a la sensatesa que es pot fer en aquests moments és recordar que la gran majoria de les banderes no són altra cosa que combinacions infantils de colors plans: com a producte de la capacitat creativa de l'ésser humà, un fracàs.