Primera: Aznar ha dit que el Partit Nacionalista Basc va «rumbo
a los Balcanes». Les analogies històriques, però, són un terreny on
no és difícil relliscar, i Aznar ho hauria de saber: qualsevol
lectura històrica acurada de les últimes guerres balcàniques
situaria l'espurna bèl·lica molt més en els nacionalismes expansius
dels que ja controlen un estat que en els moviments secessionistes.
La diferenciació entre un nacionalisme d'estat, imperialista i
dolent, i un nacionalisme d'alliberament, heroic i just, és una
simplificació beata, però, en el cas dels Balcans, no és difícil
assignar el paper de culpable principal entre, per exemple,
Milosevic i Ibrahim Rugova. D'altra banda, l'afirmació segons la
qual el País Basc va cap als Balcans és, en boca de qui l'ha feta,
una profecia que s'autocompleix, un dictamen que empeny de manera
efectiva el País Basc cap als Balcans. Simètricament, frases com
aquesta fan que en el camp nacionalista hi hagi una espectacular
pujada de la temperatura de la retòrica de l'alliberament patriòtic
i la lluita contra l'estat imperialista.
Segona: el Ministre de Defensa, en l'homenatge als tres-centres
metres quadrats de llenç vermell i groc de la plaça Colón de
Madrid, va dir que aquest tros de tela reflecteix «l'orgull de
tenir una llengua, de pertànyer a una terra, de compartir una sang,
uns somnis i uns records històrics». Quina llengua, quina terra i
quins records històrics, ens podríem demanar, i qualsevol resposta
seria inquietant, però el que fa que un calfred ens recorri
l'espinada és la crida a la sang comuna. Enfront de tot allò que
ens pot unir perquè així ho triam (els interessos, els valors, els
desitjos), s'aposta pels llaços d'unió que ens vénen consignats des
del naixement. Enfront del que seria un signe de civilització
(afirmar l'individu i afirmar la comunitat humana), s'opta per
retrocedir algunes eres geològiques, cap al temps en què tot el que
no era la tribu era l'univers hostil. Per acabar-ho d'arreglar, i
per no deixar l'exclusiva de l'identitarisme genètic al
nacionalisme espanyol, Xabier Arzalluz afirma sense posar-se
vermell que el factor Rh negatiu dels bascos demostra que són el
poble més antic d'Europa.
Tercera: tot el que s'ha dit i s'ha escrit contra l'acte
d'homenatge a la descomunal bandera espanyola és poc. Aprofitar que
la bandera s'ha de dur a rentar per retre-li honors és tan ridícul
que més valdria deixar-la que s'embrutàs. El més greu és que és una
ridiculesa perillosa, com a mostra de la mística de la masculinitat
que hi ha al fons de tots els militarismes: com ja han dit més de
dos, amb tant d'enginy com lucidesa, Aznar vol demostrar que la té
més grossa que ningú. Naturalment, una demostració així no pot
quedar sense resposta, perquè a ningú no li agrada tenir-la més
petita que el veïnat: a Montserrat (religió i nacionalisme, quina
barreja tan tenebrosa) ja s'ha exhibit una senyera de set-cents
cinquanta metres quadrats. Entre nosaltres, ja hi ha qui ha
anunciat que enrajolarien les Illes de banderes catalanes. Ens
acostam als anglesos que es posen la bandera a la roba interior.
Potser la millor contribució a la sensatesa que es pot fer en
aquests moments és recordar que la gran majoria de les banderes no
són altra cosa que combinacions infantils de colors plans: com a
producte de la capacitat creativa de l'ésser humà, un fracàs.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.