Fa uns dies vaig pronunciar una conferència al Centre Cultural Sa Nostra que ha estat objecte d'alguns comentaris crítics publicats al seu diari. Sense que aquest article pugui ser entès com una rèplica, sí que crec que seria interessant per als seus lectors que intentés fixar la meva intervenció respecte d'algunes de les qüestions clau de l'Israel actual.

El fracàs de Camp David a l'estiu 2000 va ser seguit d'una explosió de violència palestina caracteritzada per una ona sense precedents d'atemptats suïcides. La confiança ha estat completament destruïda entre les dues partes i el procés de pau ha entrat a un carreró sense sortida.

L'Autoritat Palestina ha estat incapaç de dur a terme un acord definitiu amb Israel, i ha optat per la pitjor de les eleccions: una guerra de desgast que ha provocat des de fa gairebé dos anys més de mil vuit-centes morts palestines i més de sis-cents israelians. La utilització de la violència cercava uns avantatges polítics, però nombrosos dirigents palestins asseguren que ha estat contraproduent i nefasta. La multiplicació dels atemptats suïcides i dels assassinats de civils és la causa d'un problema d'ordre moral i també geopolític a la comunitat internacional, que no pot fer una altra cosa que rebutjar-ho. Altrament, es posaria ella mateixa en perill.

Israel està enfrontada a diverses opcions per acabar amb aquesta carnisseria i aquest horror. En la meva conferència vaig analitzar les tres opcions: 1." Annexionar els territoris conquerits a Jordània el 1967, que és l'opció de l'extrema dreta.
2." Una separació unilateral, solució proposada per una part de l'esquerra, amb l'edificació d'un mur de seguretat, una frontera que separaria així Israel dels territoris palestins.

3." Negociar un acord de pau amb la Direcció Palestina sota l'òptica presentada pel President Bush en el seu discurs del darrer 24 de juny. A saber: crear primer un Estat Palestí provisional i després negociar un acord definitiu previ a la creació d'un Estat Palestí.

Quines són les implicacions i les conseqüències d'aquestes tres opcions i quines són les possibilitats d'aplicació dins de la política interior d'Israel i de la política regional? Resumint el que vaig explicar durant la meva conferència, m'agradaria subratllar que aquestes tres opcions es troben al camp d'allò possible, llevat d'un cataclisme. Per seguir una pauta analítica vaig presentar les dues primeres opcions oposades que es plantegen actualment a Israel per posar fi a una violència que fa estralls des de fa dos anys. Així doncs, guardant la distància, pròpia de l'investigador, i evitant prendre partit, em sembla necessari subratllar que la primera opció "annexionar els territoris" és impossible en el context del Dret Internacional, i que aquesta opció conduiria sense cap dubte a «una guerra dels cent anys». La segona opció, una separació unilateral, no faria més que animar els integristes islàmics i altres irredemptismes a continuar la seva lluita per tal d'aniquilar Israel, i això provocaria també una guerra interminable. Només la tercera opció "negociar un acord de pau" permetria, en la meva opinió, assolir una pau justa i equitativa. Però actualment, tal com està la situació, on la gran fraternitat abrahamica sembla tan lluny, escollir aquesta opció implica molts canvis, canvis radicals, en la pràctica, en la ment i en el sentir dels protagonistes. Si uns israelians han de renunciar al que vam anomenar el Gran Israel, uns Àrabs també han de renunciar a la Jihad Islàmica, al seu somni de reconquerir el Dar-Al-Salam (la terra de l'Islam), una terra en la qual no només entra la Terra Santa, sinó també Espanya, per posar-ne un exemple. La pregunta és, llavors, saber com poden els palestins evitar una deriva Islamista, suportar l'odi i la frustració per abraçar un pragmatisme polític que els permetria crear un Estat palestí vivint en pau al costat d'Israel, i no en comptes d'Israel.

Per a això, és necessari primer un alto el foc i la restauració de la confiança entre les parts. Però l'experiència prova que Arafat és un obstacle per a aquest camí de la pau, un obstacle per a les reformes que l'Autoritat Palestina ha d'emprendre per tornar d'una manera creïble a la taula de negociació.

La situació actual és certament la pitjor de les que ha conegut Israel. Primer se l'ha de posar en un context d'un somni trencat per a la major part dels israelians. El somni de la Pau, d'una normalització i d'una coexistència pacífica amb els veïns àrabs que hauria de permetre un desenvolupament econòmic i social de la zona, d'un model que demostraria al món que tot conflicte pot ser resolt.

Però en comptes de la realització d'aquest somni, el rebuig suïcida dels palestins ens ha submergit en una violència quotidiana on el més banal moviment, com ara anar al mercat o al treball, es converteix en un joc de ruleta russa.

L'economia està en recessió, la crisi social és aguda i per damunt de tot, el més trist, és que no hi ha més esperança, només esperar continuar vivint.

De fet, la pregunta primordial avui és saber com administrar la crisi, com afrontar el terror. Tot es mou al voltant del problema de la seguretat, perquè sense seguretat no hi pot haver ni llibertat ni pau ni democràcia.

Hi ha confusió als territoris, hi ha lluites internes entre grups polítics i clans armats pel control del poder. No hi ha acord sobre una estratègia comuna. Només una part d'Al Fatah està en contra dels atemptats terroristes dins de la línia verda. Realment, no hi ha cap canvi entre l'opinió pública palestina. Sols una minoria comprèn i accepta que la violència és contraproduent.

En conjunt, el poble palestí està satisfet que els atemptats es realitzin de nou perquè demostra que les mesures de repressió i dissuasió per part d'Israel no serveixen per a res. D'una banda l'Autoritat Palestina denuncia els atemptats a Israel, però és només una façana, ja que en realitat l'Autoritat Palestina no fa res contra les Organitzacions Islamistes. D'aquí l'error del Pla Gaza-Betlem, primer. Els islamistes es feliciten dels atemptats.

En aquest context, Israel no pot fer altra cosa que reforçar el cinturó de seguretat al voltant de les ciutats palestines i pressionar l'Autoritat Palestina i Arafat. És a dir, que la mà de Tsahal serà més dura, com ho prova l'operació a la Mukata. Però l'arsenal de la lògica de la repressió s'esgota: Arafat està exiliat «de facto» i la Cisjordània està pràcticament reocupada.

Què queda? Reocupar Gaza, el que arriscaria posar el foc a la pólvora. I no és el moment, en la perspectiva d'una intervenció americana a Iraq, ja que una explosió de la violència no faria més que servir els interessos de Saddam Hussein.

Una conflagració seria benvinguda des del punt de vista de Hezbol·là, Hamàs i de les Organitzacions islamistes.
És a dir, que estam dins d'un «impasse». Els palestins tenen una fascinació per la immolación reforçada pel gust de la victimolatria que és exposada pels mitjans de comunicació europeus. Aquesta posició europea no pot ajudar els palestins a accedir a una racionalització dels seus problemes i adoptar un pragmatisme polític que permetria de resoldre el conflicte. Dins de l'inconscient col·lectiu dels israelians no hi ha res contra la creació d'un Estat Palestí vivint en pau al costat d'Israel, però en l'inconscient col·lectiu dels palestins no ha desaparegut encara el desig de posar fi a l'existència d'Israel.

De fet, el final del conflicte necessita un canvi profund de les mentalitats, una vertadera «revolució cultural». L'abisme forjat per l'odi i el recel fa que una resolució del conflicte ja no pugui solucionar-se dins del marc restringit entre Israel i els palestins, sinó dins d'un de global amb un apaivagament regional i internacional. És a dir, amb la resolució de la crisi que puja entre l'Islam i l'Occident.

L'única esperança avui resideix en un replantejament de redistribució de les cartes del joc per a la zona, cosa que seria possible amb una victòria americana a Iraq i la sortida d'Arafat de l'escena política. Per desgràcia, sembla que això no pugui produir-se sense recórrer a la guerra, i si hi ha guerra, un s'ha d'atrevir a guanyar-la. Però això és una mica difícil d'imaginar avui amb la dictadura d'allò «políticament correcte», sinó d'allò «islàmicament correcte». En aquest context em sembla difícil, gairebé impossible, evitar una conflagració abans de la reconstrucció d'una humanitat trencada. Una reconstrucció on tinguin cabuda els principis de Llibertat, Fraternitat i Dignitat.