Jaume Matas és una persona afable i de bon cor que, amb dos copets a l'espatla i una rialla d'orella a orella, sap posar"se la gent a la butxaca. Tanmateix, aquestes qualitats innates que el caracteritzen, es veuen entelades per un punt d'histerisme que manifesta, sobretot, quan es troba envoltat de correligionaris que li donen corda. Ja m'enteneu, necessita de l'escalfor dels seus per a alçar la veu. En aquestes circumstàncies, n'hi ha prou amb un «ah, Jaume, que son pocos y cobardes», perquè es transformi en un quic de brega i digui les collonades "perdó, ministre, per la duresa de l'expressió" més rotundes que li passen per la cresta. I això, el desprestigia. Vull dir, que el principal enemic de Matas no és Antich, al qual, en el congrés conservador del cap de setmana passat, va pretendre desqualificar amb paraules tan fora de to que estic per dir que aconseguiren l'efecte contrari al que pretenia.

El principal enemic de Matas és ell mateix o alguns dels companys de viatge que el precediren en l'ús de la paraula incendiària, com són González Ortea i Carlos Ripoll (aquest, de bell nou a Palma després de fer"se aplaudir a Logronyo). És clar que un home, suposadament bregat en la contesa política com és Matas, no es posa a tirar"li cocetes en es davantal així com així. Hi ha tres temes que el treuen de polleguera. El de la premsa és un d'ells. Per a Matas no hi ha premsa d'opinió: ni d'esquerres ni de dretes, ni radical ni contemporitzadora. Matas té el vici de dividir els periodistes, i els mitjans que aquests representen, en amics i enemics. I una divisió tan simple i tan injusta l'obliga a estar"se en estat d'alerta les vint"i"quatre hores, perquè, a més a més, té la convicció que entre aquells que se li apropen per formular"li alguna pregunta hi ha més moros que cristians. Les altres dues batalles les dirimeix, Matas, en el camp de l'ecologia i de la llengua. El seu afany manifest per treure pit davant els ecologistes, es basa més en la voluntat d'imposar les seves idees sobre la funcionalitat estètica de la natura, que en la defensa a ultrança dels depredadors del territori. És evident que els constructors i urbanitzadors poden comptar amb la seva comprensió més entusiàstica, però allò que el sedueix veritablement, al ministre Matas, és fer passes per portar el progrés als indrets més selvàtics.

Estic convençut que seria feliç, cas de poder instal·lar un funicular al puig Major. I li agrada d'allò més construir un pontet damunt una torrentera d'un metre d'amplària i posar un fanal enmig de quatre pins. Sospira, en definitiva, per disposar d'una natura domesticada, de manera que una senyora que vulgui tirar la canya a la mar, pugui apropar"se a les roques sense necessitat de prescindir de les sabates de tacó alt. La llengua catalana suposa la seva tercera obsessió, potser la primera en intensitat satànica, de les tres esmentades. Els anys darrers, Matas ha escorat cap a postulats clarament gonellistes, fins al punt de convertir"se en una amenaça real per al tímid procés de normalització lingüística endegat pel Pacte de Progrés, si es donàs el cas que a les eleccions pròximes tragués vots suficients com per a formar govern. Abans, Matas, pel que fa a la llengua, tenia les coses més o menys clares. Però una poma podrida podreix les sanes. De manera que cal cercar el seu anticatalanisme en l'admiració reverencial que professa a Zaplana. Fet i fet, en moltes qüestions, fa la impressió que Matas no és més que el missatger d'aquell. I això és decebedor.

A la cúpula del Partit Popular hi ha persones amb coneixement, com Rotger, Font o la mateixa Catalina Cirer "aquesta amb reserves, malgrat sigui de domini públic que les seves manones sostingueren primer les castanyetes que el biberó", que li haurien de parar els peus. Enteneu"me, d'una manera no traumàtica, sinó reflexiva. A jutjar pel discurs que va fer dissabte passat en el congrés conservador, Jaume Matas es disposa a acarar la campanya electoral potenciant les seves dèries de sempre. I els ciutadans, descomptant els que es mouen a l'entorn del Pepé "terratinents, constructors, hotelers, rabascos i pensionistes", no tenen cap interès a anar a la guerra. Que guanyi qui hagi de guanyar, això pensa la gent. Però que no sonin clarins ni trompetes triomfals. I, sobretot, que la lluita pel poder, no l'obligui (ens obligui) a suportar un discurs polític oportunista i fàcil, del tot mancat d'intel·ligència.