Aznar hauria d'entendre que amb les banderes es poden fer moltes coses, menys seure's damunt i patrimonialitzar-les com si fossin un vedat. Qui fa seva una bandera la denigra en comptes d'enaltir-la. La rojigualda ha passat per molts d'avatars al llarg del segle XX. Substituïda per la tricolor el 1931, el general Franco la recuperà, la suplantà, li brodà una àguila feixista i la féu símbol de la dictadura. Mentrestant, en el conflicte del 1936, la senyera i la ikurrinya defensaren la democràcia fins a la darrera gota de suor, sang i llàgrimes de catalans i bascs. Hauria d'arribar el 1977 perquè Adolfo Suárez i Santiago Carrillo pactassin la rojigualda per part dels antifranquistes, com a símbol del nou Estat democràtic llevant l'àguila franquista i recuperant el tradicional escut. Ambdós dirigents acceptaren que s'havia d'acabar amb la vella i feridora divisió entre vencedors i vençuts.
Però Aznar, que aleshores era un cadell d'Alianza Popular que s'oposava a la Constitució, no ha entès res. L'esperit de la transició era que mai no es fregarien pels nassos dels derrotats els colors dels vencedors, sobretot perquè aquests guanyaren amb els bombarders de Hitler i els canons de Mussolini. L'encaixada de Suárez-Carrillo significava humilitat per una banda i magnanimitat per l'altra. Però Aznar, que planta banderes de 300 metres com si fos un envelat de circ, i subvenciona la Fundación Francisco Franco, oblida que la política i la «xuleria» són termes antagònics. Una de dues: o és un ignorant que necessita un curs d'història contemporània, o és un embaucador que vol crispar tant la Pell de Brau que faci impossible la seva marxa del poder el 2004, perquè, com diria Franco, no se os puede dejar solos.
