Dissabte, 21." En el litigi que mantenen la família Miró i
l'ajuntament de Ciutat sobre els fons de la Fundació Pilar i Joan
Miró cedits pels hereus del pintor, una part dels quals, a hores
d'ara, ja ha estat retirat, la qual cosa els hauria d'avergonyir a
tots plegats, almenys a tots aquells a qui encara els quedi una
unça de vergonya i el suficient respecte envers la voluntat de
l'artista, una de les peces reclamades és el llibre A toute
épreuve, concretament l'exemplar número IV dels XXIV reservats als
col·laboradors que intervingueren en l'elaboració del llibre.
D'aquesta obra esplèndida, en la qual els gravats sobre fusta d'en
Joan Miró comparteixen l'espai de les pàgines amb els poemes d'en
Paul Eluard, l'editor Gérald Cramer, de Ginebra, en féu una edició
de 130 exemplars, impresa a París l'any 1958, dels quals se'n
posaren 80 a la venda, els numerats del 27 al 106. El meu exemplar
és el número 75.
De tots és conegut el menyspreu que senten la majoria de
madrilenys envers tot allò que procedeix de Catalunya i,
especialment, de tot allò escrit en català. El cas és que hi ha, a
Madrid, una cadena de botigues que, sota l'ensenya VIPS, tenen una
secció dedicada a la venda de llibres, normalment novetats
editorials. Fa un parell d'anys, en una de les visites que faig
periòdicament, per motius de feina, a la capital de l'estat, i en
una d'aquestes tendes, es liquidaven els exemplars procedents d'una
editorial catalana, concretament d'edicions La Polígrafa. En el
caramull hi havia llibres d'en Miró, d'en Tàpies, d'en Guinovart i
d'altres pintors que no record. Els texts de tots ells eren, però,
en català. Enmig de la pila, dins un estoig beige imitant la
textura de la fusta, hi havia, precisament, A toute épreuve. No
m'ho podia creure. Devia ser un error del responsable del magatzem
que considerava català qualsevol idioma que no fos castellà. Vaig
triar tres o quatre llibres del munt, entre els quals hi havia,
òbviament, l'edició d'en Cramer. Us puc assegurar que, mentre anava
a la caixa a pagar, l'emoció em feia tremolar les mans i els
genolls. Vaig posar els llibres sobre el minúscul taulell i vaig
preguntar"ne el preu. La caixera els mirà i me'n demanà 1.500
pessetes per a cada un dels exemplars. Vaig pagar i me'n vaig anar
escapat, temorenc que algú s'adonàs de l'error, amb el meu petit
tresor sota el braç. Aquesta, i no una altra, és la raó per la qual
som el posseïdor de l'exemplar número 75 del llibre que els hereus
d'en Miró ara reclamen a la Fundació.
Dilluns, 23." Alguns s'han esverat en assabentar"se que el
Ministerio de Cultura ha concedit subvencions a la Fundación
Franco. Res més natural que els hereus vulguin guardar la memòria
del dictador, que és, en definitiva, la seva pròpia memòria
històrica. Altrament fóra un acte de renúncia als seus orígens, una
deserció. Cal recordar que, encara ara, eminents franquistes són en
el si de la formació popular, algun d'ells en càrrecs de
responsabilitat política. D'altres, la immensa majoria, són només
epígons, aprenents espavilats, neòfits vocacionals que, això no
obstant, han estat hàbils a disposar de tots els poders de l'estat
per tal de combatre i subjugar els seus enemics ideològics. El
resultat és la sensació que les llibertats són cada cop més
limitades i que el camí elegit s'endurirà més en un futur no gens
llunyà. Els polítics, els d'allà i els de més enllà, han pervertit
el sentit essencial de la democràcia.
Un dels errors més greus de la transició, motivat per la por i
l'amenaça de les forces residuals del feixisme, fou no passar
comptes amb els executors del règim anterior. Es justificava
aquesta impunitat amb la coartada d'aconseguir la pau social i
evitar la violència dels integristes, però les víctimes mai no
obtingueren justícia i els botxins pogueren fruir del botí per la
seva col·laboració. Aquesta no condemna explícita, judicial, de les
atrocitats i repressions, dels assassinats de la dictadura, és un
dels motius pels quals molts ciutadans no s'avergonyeixin que una
part dels seus impostos vagi a mans d'una fundació l'objectiu de la
qual deu ser l'apologia del franquisme, o sigui, del terrorisme
d'estat, de la traïció institucional, de la dictadura, de la
barbàrie. I és que ara, amb el control de poder absolut, ja no
tenen la necessitat d'escondir el seu vertader tarannà.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.