L'esment a l'abisme, fet pel president del govern espanyol per respondre a les iniciatives del govern basc rememoren els més rancis discursos del franquisme i l'únic anàlisi present als llibres de text en referència a la II República, a fi de justificar el 'Movimiento Salvador'. Igual que l'oli de ricí, que els joves nacionalistes del PSM han enviat a Mayor Oreja ha reavivat la pudenta memòria de la repressió de la guerra. O la demanda telefònica de publicitat, per a una revista de la Guàrdia Civil pot fer pensar amb l'entrega d'or i plata per pagar els *Saboyas' italians, que March havia bestret per fer front a Manacor al desembarcament de Bayo. La memòria pot fer reviure velles bubotes d'aquell fibló de violència que assolà Mallorca l'any 36. L'estudi d'aquella república espanyola del segle passat, pot evitar anacronismes, en l'enteniment del fets actuals, que tant s'hi assemblen. La llei de partits pot ser vista com un maquillat estat d'excepcció a Euskadi, d'aquells tan habituals durant la dictadura franquista o com el bàndol de guerra que es decretà arrel dels fets revolucionaris d'octubre del trenta"quatre a Astúries i la proclamació de l'Estat Català pel president de la Generalitat catalana, Lluís Companys.
A Mallorca on no hi va haver més de 15 dies de guerra, pròpiament dita, tampoc hi va haver revolució l'octubre del 34. El que sí hi va haver va ser band militar i una autèntica agranerada de 'rojos' i 'separatistes' (la caça es faria dos anys després). El lerrouxisme republicà, recolçat sobre la CEDA, féu més de 30.000 presos polítics i va habilitar camps de concentració, amb la llei a la mà (cal apostillar"ho). A Mallorca es van suspendre l'Ajuntament de Ciutat, 5 regidors d'Alaró, 12 d'Andratx, 3 de Binissalem, 3 de Llucmajor, el batle de Lloseta, 2 regidors de Sóller, 13 de Felanitx, 6 de Calvià, 4 de Marratxí i 3 d'Esporles. Les comissions gestores substituiren els regidors electes a alguns ajuntaments. No fa falta dir que es van clausurar els locals obreristes d'arreu i haver escoltat la ràdio en grup, que era com es feia llavors, era motiu de processament. Com ho conta el diputat socialista d'aleshores, Alexandre Jaume, a un llibre publicat a Felanitx el 1935, es va detenir des del 'portador de notícies falses' fins als retrats dels tres socialistes que havien estat ministres republicans de la Casa del Poble de Ciutat, a manca d'un govern com el de la Generalitat que havia proclamat l'Estat Català dins la Federació Espanyola. El Front Popular, que no passava de ser un pacte reformista, va semblar la revenja en una dinàmica d'enfrontaments de grups militants i sectaris. Ni els plans de Mola i els generals monàrquics sortiren bé dins aquesta espiral de violència. Això era al passat segle de radicalitzacions polítiques i socials. Ara els partits són maquinàries electorals més que militància ideològica i el sectarisme s'exerceix en un ampli sistema de mitjans de comunicació que conviden més a estar embadalits en un suposat benestar, on fins i tot és possible que Aznar digui franquistes als socialistes andalusos, que a participar a una democràcia incompleta, on el batle de ses Salines diu que fa un favor al poble no duent els convidats a un restaurant i passant a intervenció només les factures de les 'pamboliades' que fa a casa seva.
All that jazz! Que continui l'espectacle!
