El PSOE ha votat en contra de la constitució d'una mesa de treball que estudiï la conveniència o no de tornar, a la Generalitat, els arxius de Catalunya que varen ésser confiscats pels franquistes l'any trenta-nou. La votació s'ha produït en el senat espanyol, amb la nota anecdòtica que suposa el fet que els socialistes catalans votassin en contra dels espanyols. Pot significar, aquest desmarcatge, el començament d'un cisma a la família socialista? Ben alerta! No deixa d'ésser, la rebel·lia dels catalans, un gest de cara a la galeria, una manera de preservar la imatge federalista del PSC dins Catalunya. La realitat pura i dura és que el PSOE ha fet costat a un Partit Popular que, des de sempre, ha considerat lícita l'espoliació. Fet i fet, l'actitud dels conservadors mai no ens ha sorprès. La dels socialistes? Tampoc. El PSOE té el costum de fer volar coloms, per a continuació abatre'ls a escopetades. Hem de recordar la seva posició davant el referèndum de l'OTAN? No cal. Així aposta per la cara de la moneda i així per la creu. Centrant-nos en l'actualitat, vull dir que malgrat els Iglesias, Maragall o Antich, facin propostes federalistes i usurpin el paper dels partits de l'esquerra nacionalista "el d'ERC a Catalunya i el del PSM a Mallorca i a Menorca", tocant a la qüestió nacional el PSOE comparteix la política regressiva del Partit Popular. Perquè és regressiva, és evident. Deixem ETA de banda, perquè les accions sanguinàries d'ETA són l'excusa que empren els més reaccionaris de tots per retallar amb fúria el marc de llibertats cíviques. Garzón entre ells, encara que totes les mesures que prengui s'ajustin a la legalitat més estricta. Som fill d'un poble vell que ha renunciat a pensar, perquè no vol delinquir, però que intueix, per instint, que el fet que un jutge, amb més figurera que na Capellot, pugui declarar il·legal un partit que representa un tant per cent elevat dels electors no és una cosa justa. A Batasuna l'han de fer emmudir les urnes que li han donat veu. Qualsevol altra manera de silenciar-la suposa una afronta als electors i una burla a la democràcia, perquè aquesta, la democràcia, rau en la sobirania popular. En l'endemesa contra Euskadi, els conservadors han romput els vidres, i els socialistes els han seguit a dues passes, amb la pala i la granera, agrana que agranaràs, perquè no es noti gaire la trencadissa. Quin paper, Déu meu! Diuen que el grau d'acceptació popular de Zapatero augmenta d'allò més. Deu ser perquè sembla un lliri de Sant Josep, no per la coherència de què fa gala. El PSOE se'n va a la guerra amb dues banderes, una cosa inèdita que un dia o altre els seus rivals posaran de relleu. I, aleshores, haurà d'atenir-se a les conseqüències. No es pot predicar la defensa del federalisme en el carrer, si en el parlament de l'Estat es propugna un espanyolisme més ranci que el de Romanones. L'actitud socialista respecte als documents de Salamanca és un episodi més del maridatge suïcida amb la dreta, que va iniciar-se a Euskadi i que ha tingut continuïtat amb Gibraltar i Perejil. Pels socialistes de l'altiplà espanyol, Catalunya també és un enemic a combatre, amb independència que Maragall estigui a una passa, per primer cop d'ençà que s'afaita, de fer-se amb la presidència de la Generalitat. Els socialistes no volen entendre que els papers de Salamanca no són uns papers qualssevol, sinó que són part de la memòria històrica de Catalunya. Tampoc no volen entendre que si són a Salamanca, no hi són atenent als criteris tècnics que ara addueix per no tocar-los "la devolució dels documents podria propiciar la desaparició de l'arxiu actual, segons paraules de Fernández Macua", sinó que hi són perquè l'Espanya franquista els espolià. Torrente Ballester ho va cridar als quatre vents des del balcó de l'ajuntament castellà. Els catalans ens reclamen allò que, per a nosaltres, és un dret de conquesta, va dir. En voleu sentir d'altra? Cal suposar que no. El fill adoptiu de Campos va ésser més clar que el sol de migdia. Curiosament, la gent del PSOE s'entesta a oposar-se al retorn dels documents esmentats a Catalunya, sense reparar que deixa Maragall amb el cul a l'aire. I no sols Maragall, sinó també els seus acòlits, Iglesias i Antich. I és que parlar de coherència en el PSOE, és tan absurd com el fet de fer apologia de la virtut a una casa de barrets.