Com ens recorda el rabí Joseph Teluskin en la seva obra Jewish Literacy (Nova York, 1991), la vida de després de la mort rares vegades és discutida entre els jueus, siguin aquests ortodoxos, conservadors o reformistes, en clara contraposició amb el que ha estat sempre usual entre cristians i musulmans. La Torà "el Pentateuc", el text més important dins de la tradició jueva, no inclou cap referència clara i terminant a ella; és en base d'aquesta omissió que els saduceus, per exemple, la negaren. Tanmateix, si tots els jueus religiosos creuen que, d'alguna manera, Déu recompensa els justos i castiga els injustos, aleshores resulta pràcticament automàtic pensar que hi ha d'haver necessàriament una vida després d'aquesta en què es pugui realment passar comptes. Altrament, resultaria una monstruositat que les víctimes i els botxins de la Shoah o de l'Holocaust tinguessin un mateix destí.
Hi ha qui ha dit que aquest silenci de la Torà és una conseqüència de la llarga captivitat del poble hebreu entre els egipcis, la religió i tota la cultura dels quals estava centrada de manera obsessiva en la mort i la vida del més enllà, ja que el judaisme hauria volgut diferenciar"se de les creences, tan arrelades, dels seus opressors. Sigui quina sigui la causa d'aquest silenci, la realitat és que, paradoxalment, podem dir que l'espiritualitat jueva és la que està més centrada en la vida, en aquesta vida. Fins al punt, per exemple, que prohibeix als sacerdots, en principi, tot contacte amb els cossos dels difunts. El Levític, 21:2 diu: «Cap sacerdot no s'ha de fer impur acostant"se al cadàver d'un parent, llevat que sigui un parent pròxim: la mare, el pare, el fill, la filla o bé el germà».
En estreta connexió amb aquest respecte pregon per la vida, està la prohibició taxativa "dirigida a tota la humanitat, no sols al poble jueu" de consumir la sang de cap animal. «No mengeu la carn amb la seva vida, és a dir, amb la seva sang» (Gn 9:4). També les regulacions específiques respecte a com ha de ser mort un animal perquè la seva carn pugui ser consumida. I encara, més radicalment, el «No mataràs», com ens ha recordat tantes vegades Emmanuel Lévinas, i el repetit "gairebé constant" manament de reproduir"se: «Sigueu fecunds, multiplicau"vos i ompliu la terra». De fet, la virginitat no té cap sentit dins la cosmovisió jueva, ben al contrari del valor que li donen el budisme i el cristianisme. I el mateix misticisme jueu, malgrat la força del kabalisme i del hassidisme, es troba ben lluny de representar la via principal o el carrer major de la seva mentalitat.
Convenia recordar aquest especial centrament del judaisme en la vida, simbolitzada per la sang que corre per les nostres venes, per a poder entendre millor el sentit d'aquesta notícia que ens acaba d'arribar d'Israel i que no és possible d'interpretar en clau política "no tot s'hi pot interpretar, gràcies a Déu", d'una terra martiritzada d'on tan poques notícies positives ens arriben: el ronyó d'un estudiant jueu de 19 anys, mort en un atemptat suïcida comès a Tel Aviv, Yoni Jesner, ha estat donat per la seva família a una nina palestina de nou anys, Yasmin Abu Ramila, absolutament necessitada d'un trasplantament per a poder sobreviure. Diumenge, dia 22, es va realitzar l'operació a l'hospital Schneider per a infants de Petah Tikva, propera a Tel Aviv. La família de Yasmin viu a Aqab, un poble que es troba entre l'ocupada Ramal·lah i Jerusalem Est. Sembla que, estranyament, alguna cosa pot aprofitar"se encara en un escenari tan sense esperança.
