En aquesta època de manca de diàleg institucional i de criminalització de l'adversari, l'atorgament de subvencions, per una determinada administració, pot ser un dels elements objectius que millor indiquin la ideologia que domina aquell poder públic. La concessió pel Ministeri de Cultura d'una quantiosa subvenció a la Fundació Francisco Franco és un atemptat a les llibertats, una ofensa a la transició i a la reconciliació, i un insult a les víctimes i als seus familiars. Ben igual que a tot el món seria notícia que el govern alemany subvencionàs una entitat dedicada a enaltir la figura de Hitler, és un escàndol el que ha fet el govern espanyol. Permetre que la cosa passi desapercebuda és una equivocació. S'entén fàcilment que per al PP sigui un tema que li generi incomoditat i, per això mateix, intenti amagar la ferida; no molesta el fet sinó la seva repercussió i general coneixement. Tanmateix, aquesta és una mostra ben pràctica que l'actual majoria ha anat massa enllà en el seu estil. Ja en poden fer, de campanyes publicitàries sobre el seu centrisme, si ells són de centre quin espai li queda a l'extrema dreta! Si resultava absolutament inacceptable que la dreta espanyolista, a aquestes alçades històriques, no volgués condemnar el cop d'estat de qui fou caudillo i dictador durant quaranta anys, és una aberració que, no només mantengui un sospitós silenci, sinó que a més passi a l'acció de promoció de la figura de l'assassí i exterminador de pobles. És paradoxal que els mateixos que diàriament es dediquen a donar lliçons de democràcia a tothom, siguin els màxims defensors de l'antítesi de la democràcia. A l'estat espanyol s'ha oblidat amb massa facilitat. I aquest oblit és aprofitat per alguns per erigir"se en defensors de coses que el passat, com a mínim, els impedeix capitalitzar en exclusiva. I el problema és que la capitalització te condueix a haver d'actuar sempre en clau defensiva. Qui va fer possible i qui fa possible el règim de llibertat no són els populars, i qui posa en perill l'actual règim i no accepta les regles de joc no són els nacionalistes sense estat. El PP vol fer"se seva la bandera dels bons i atorgar la bandera dels dolents als altres, especialment, als perniciosos nacionalistes. Això, que és un postura infantil i simplista, a l'hora de la veritat resulta que els està funcionant. Així, hi ha gent a totes bandes de l'estat que veu el dimoni en els anomenats nacionalistes. L'estratègia d'Aznar i companyia és la dimonització dels que en diuen perifèrics i, en contraposició, la seva consagració de santedat i de posseïdors de totes les virtuts celestials. En aquesta conjuntura, ja es veu, que hem d'aprofitar qualsevol oportunitat que ens passi per davant, per contrarestar aquesta estratègia fonamentada sobre la fal·làcia. Insistim, la democràcia és pluralitat, qui vol acabar amb la pluralitat i imposar una única veritat no actua, precisament, en clau democràtica. Si hi hagués un mínim de decència, si la cultura política a l'estat tengués l'imprescindible nivell dels països amb els quals ens volem comparar contínuament, la subvenció del feixisme hauria de provocar la dimissió o destitució immediata de la ministra excomunista. Per saber, realment, com és i què pensa una persona, per saber com és i què pensa el partit fundat per un exministre franquista, podem manipular, com va fer el meu amic Miquel Pereta en unes altres circumstàncies, aquella dita castellana que més o manco podem traduir en «digues-me amb qui vas i et diré qui ets», el resultat de la performance seria: «digues-me qui subvenciones i et diré qui ets». Si la manipulació anterior de la dita és falsa, algú del Ministeri deixarà el seu càrrec; si no hi ha assumpció de responsabilitats, senyal que no es creuen responsables de res que mereixi càstig, en conseqüència, se'ns aclarirà qui són i què pensen, en la intimitat, of course.