La qüestió és que les idees són com pedres llançades a un corrent d'aigua. Es van arrodonint amb el debat fins a assolir geometries més o menys practicables. Aquesta espècie de símil, però, no acaba de funcionar entre nosaltres. Quan algun-a polític-a trenca el tel de lo políticament correcte, no tenim hàbit ni recursos ideològics per recollir sia el que sia "proposta o exhabruptei mirar d'incorporar-ho al debat. Solem limitar-nos a aïllar la part més estrident d'un discurs, d'unes declaracions, i desautoritzar-la amb les armes letals del pensament correcte. I així ens passa, cada tant en tant, amb els discursos de la presidenta Maria Antònia Munar.

En lloc de destriar el gra de la palla, en lloc d'extreure'n per a l'anàlisi aquelles propostes sorgides de situacions reals, en feim un totum revolutum, hi posam una etiqueta de tràmit, ho convertim en una polèmica d'un dia i bona nit si et colgues. I tanmateix els nostres embassaments d'idees polítiques no estan tan a rebentar com per prescindir ni que sigui d'una pluja d'estiu. Que hem de trencar amb aquesta dinàmica infernal de creixement econòmic/immigració/construcció per poder créixer/immigració... etc., és una sensació que tenim les persones que contemplam com, si continua aquest ritme, amb dues afaitades ens quedarem sense Mallorca i sense els mallorquins.

Just de veure com els nous assentaments humans, com la ubicació de les grans extensions comercials i els grans centres d'oci es fan, no d'esquena, sinó contra unes pautes i uns ritmes històrics, contra una manera de ser i de relacionar-se "de fet, contra una cultura", ja ens haurien d'haver sonat tots els timbres d'alarma. D'on han vengut aquestes urbanitzacions en mig d'enlloc "però sempre prop de l'autopista", que reprodueixen una arquitectura de trencaclosques pueril, aquests multicines...? Són com a meteòrits caiguts des de lo desconegut, que causen cataclismes silenciosos "bé, no tant", d'efectes perversos i a llarg termini. Sabem que no hi cap més gent, a Mallorca, i recordam que només molt adesiara s'al·ludeix a un sostre poblacional amb el desànim de qui sap que fa un brindis al sol. Des de la discrepància en molts de punts i en algunes formes, el coratge de Maria Antònia Munar bé es mereix alguna cosa més que l'arxiu immediat. Ha assenyalat un parell de punts que cremen, i aquests punts existeixen. Per netejar-los de tics xenòfobs, res com debatre'ls sense hipocresia.