algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
10°

Convocats a La Seu

Va succeir a començament de setmana a un de tants pobles de Mallorca. Un vell llegia la pissarra que anunciava, per a dijous horabaixa, la sortida d'un autocar, d'allí mateix cap a Palma, per assistir a la missa per als reis de Mallorca i a l'ofrena floral davant el sepulcre de Jaume II. Algú l'havia penjada en el local de la Tercera Edat i especificava, ben clarament, que el viatge era gratuït. «Hi aniràs, tu?», va demanar un altre vell, al vell que l'acabava de llegir. «Estic per dir"te que sí "va respondre el primer". Quasi segur que donen cocarrois com en es temps d'en Franco». Dijous horabaixa, d'arreu de Mallorca s'acostaven a Palma autocars, plens de pensionistes, tots ells més xalests que el dia que es casaren. Havien procurat dinar de jorn, perquè prou saben que en els berenars de dona Maria Antònia no hi falta de res. Ells amb ells, i els d'una agrupació i l'altra, ho han comentat sovint. A l'hora d'afluixar la mosca, dona Maria Antònia sembla la reina del Chantecler. nicament pot comparar"se"li, en generositat, na Roseta, que és aquella al·lota tan agradosa de Valldemossa, que ara únicament veim de tant en tant. En definitiva, tots cap a missa a la Seu. A la mateixa hora, un fotimer d'adolescents, de mares joves avorrides i de padrines desenfeinades, buidaren els cafès i els jardins públics de Palma per partir, en ramat, des de les avingudes cap a la Seu. Havia corregut la brama que el senyor Bisbe beneiria Chenoa abans de la seva pròxima incursió en el mercat sud"americà. «Además "comentava una mamà arrossegant per una mà el seu infantó que no la podia seguir" igual el Bisbal la ha acompañado y cantan algo juntos en el altar». «¿De veras? "li va demanar la seva companya" A mí me va a dar algo, yo me derrito». Mentre el carrer s'omplia d'una munió enfervorida, dona Maria Antònia, a la seva cambra, acabava d'empolainar"se. Lluïa sabatetes vermelles amb un pam i mig de tacó («Redell, Maria Antònia! Que t'has enfilat a s'escala de collir figues?», exclamaria Jaume Font en veure"la comparèixer), un vestit entallat d'allò més fi, i uep!, arribam al dubte: no sabia si fer ús d'una pinta com la Piquer o d'una boina"esclata"sang estil Mary Pickford. Amb l'embalum de la Piquer en el clatell tindria manyes d'aplegar qualque avió. I amb l'esclata"sang clavat fins a les orelles, els cabells no adquiririen volum, i serien com una coca mal tovada. Finalment va optar per deixar"se'ls amollats, els cabells, i en entrar a l'església ja se'ls cobriria amb el mocador de mocar d'Antoni Borràs, que se'l comprà a can Matons i és cosit a Sabadell. També el senyor Bisbe, en les hores prèvies a la missa, no podia dissimular la tensió. Així s'assajava una casulla morada, que ja se l'havia llevada per veure com li quedava una altra de vermella. Volia estar a l'altura de les circumstàncies. I les circumstàncies, eren força especials. Mirava per la finestra i se'n feia creus, de la gentada que pretenia entrar a la Seu. «D'aquí forçat sortiran moltes vocacions», va comentar el senyor Bisbe. «Que no trobau que, a l'espera d'allò que Déu decideixi, els podríem fer pagar una entradeta a tots?», va proposar"li monsenyor Pere Llabrés. No li va respondre el senyor Bisbe. Si la mà dreta no ha de saber el que fa la mà esquerra, amb més raó ell no ha de donar el vist"i"plau a les decisions de caire mercantil, tan enutjoses com necessàries. «Què direu en el sermó?», va voler saber monsenyor Joan Bestard. Va sospirar, el senyor Bisbe, aclaparat per la responsabilitat. «Que el bon Rei en Jaume II era un savi "va respondre", i que dona Maria Antònia fa més planta que un cotxe bo a sa porta. I poca cosa més. És a dir, requiescat in pace, podéis ir en pas». Va aprovar"ho mossèn Llabrés amb un moviment de cap. «És curt, però expressiu», digué. I afegí: «Encara que no estigui bé dir"ho, ho he escrit jo». La gent s'amuntegava a l'explanada de la Seu. Un vell va depositar la corona de flors, de la Associació a la qual pertanyia, a la creu dels 'caídos'. Un guàrdia municipal el va advertir de l'error. «Quan arruixàrem els rojos de Manacor, dúiem les flors aquí», va mormolar. «El Rei en Jaume no era falangista», li va fer saber el municipal. «Perquè no se va trobar amb sa guerra "li va respondre el vell". I ara que no veu que, de trobar"s'hi, s'hauria enganxat en es Batalló Ciclista?». No hi va haver manera que amollàs el mac en terra. I el ram va acabar trepitjar per centenars de peus que pugnaven per acostar"se a la comitiva oficial que, des del carrer Palau Reial, s'adreçava a la Seu. Dona Maria Antònia cridava l'atenció més que ningú. «Presidenta, volem un porc per fer matances!», li cridava un vell. «Munareta, els guenyos de més de vuitanta anys també volem fer gimnàstica!», li deia un altre, evidentment molest amb ella perquè Dolça Mulet ha decidit que els guenyos esmentats i els norantins amb tupè, queden exclosos de les mostres gimnàstiques i de ball que presideix dona Maria Antònia. De tota manera, l'exclamació que va predominar al seu pas va ésser la de 'Chenoa, Chenoa!'. Les mares i les criatures es desgargamellaven. Una vegada dins la Seu, quan el mestre Mariano Cortés va donar l'entrada a l'Estol del Gerricó perquè interpretàs La Balanguera, es tornaren a sentir veus incontrolades que reclamaven Chenoa. «Dale la batuta a Chenoa! Que dirija Chenoa!», eren les més repetides, fins al punt que el senyor Cortés va haver de prendre la til·la a glopades per no perdre els nervis i fer"ne una de grossa. «Facin qualque cosa per en Mariano "havia avisat una beata al clero" que si troba un mac el tirarà a ferir». Afortunadament els fidels no s'adonaren d'una situació tan delicada i tot va poder solucionar"se de manera satisfactòria. A la sortida es repetiren els crits en homenatge de la cantant argentina. Encara que ja més dèbils, perquè ni Chenoa ni Bisbal havien assistit a missa. El desencant d'una part dels curiosos, era evident. Davant el balcó de les murades, dona Maria Antònia va amollar colomets que volaren amunt, amunt. I n'oferí un al president Antich, aquell que s'havia tarat una ala. Així que va tenir un vol més feixuc que el d'una lloca. «Digues als escolanets que els recullin, als coloms "va mormolar el senyor Bisbe a monsenyor Joan Bestard". Rostits amb salsa de tomàtiga no saps el que menges». I va posar els ulls en blanc, el senyor Bisbe, mentre la gent desfilava. A la Seu, Jaume II dormia el seu somni etern. No s'havia adonat de res.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.