Sempre que parlam dels fets de l'11 de setembre a Nova York, hem de començar per expressar la nostra solidaritat i pujar cada vegada el to de la nostra condemna. Davant tanta barbàrie, s'ha de ser indeciblement miserable per plànyer la solidaritat. La condemna dels atemptats i el condol al poble nord-americà són com un introito obligatori, sense el qual no es pot passar a comentar un o altre aspecte de les mil derivacions d'aquella jornada. Segurament arribarà el dia en què se donarà per suposada la solidaritat, per ben sentit el condol, i es podrà passar directament a l'anàlisi dels fets i les seves conseqüències. Arribarà aquest dia, perquè tot arriba, però encara tardarà molt: les víctimes nord-americanes estan destinades a la glòria del seu país, i el seu país fa bé de recordar-les i honorar-les.

Però a servidor m'agrada creure que totes les víctimes són iguals: les d'ETA, les de l'IRA, les d'al Qaida, les de l'Exèrcit nord-americà quan lleva i posa governs a qualsevol banda del món; per descomptat, les víctimes nord-americanes de la caça de bruixes; i, sens dubte, les víctimes civils, inqüestionablement innocents, d'Hiroshima i Nagasaki: ens en recordam, cada vegada que parlam de l'era atòmica? Les tenim presents allà baix, cada vegada que miram imatges "fotografia, cinema d'aquell fong?

I, és clar, no es tracta d'oblidar les víctimes del l'11 de setembre, sinó d'ampliar la misericòrdia, la mateixa misericòrdia, a totes les víctimes de tots els terrorismes i de totes les raons d'Estat. He de reconèixer que no em sent bé davant la sumària jerarquització de les víctimes, i devora cada rostre novaiorquès que puc imaginar, hi pos el d'una dona de Timor, el d'un nin tutzi, el d'un albanokosovar, el de la mare d'un guerriller kurd o el d'un desaparegut argentí. Però, sobretot, hi pos rostres palestins: tots ells, el novaiorquès, la dona de Timor, el nin tutzi, la mare kurda, el desaparegut argentí, els palestins, tots igualment innocents. El libretode la missa permet el prec individualitzat, elevat amb l'objectiu de fer més passable l'eternitat d'un o altre feligrès, però no s'oblida de la resta dels cristians difunts "ni dels vius, nobis quoque, peccatorum. El record de les víctimes, si no es fa des de la pietat universal, pot esdevenir la derivació més miserable de la política.