Actualment, l'excés d'informació disponible en un material bibliogràfic de cada vegada més vast, enregistraments d'imatge i de so de tot tipus, arxius, i «pàgines» o portals a Internet, en determinats moments i circumstàncies, més aviat ens poden produir un cert embafament o, fins i tot, gairebé una indigestió. Especialment, si practicam l'autodidactisme o anam per lliure. D'alguna manera, podem dir que el volum gairebé monstruós d'informació a l'abast col·lapsa el nostre coneixement. Perquè per molta feina que es pugui fer sense pràcticament cap guia "per exemple, en l'aprenentatge d'idiomes, amb mitjans tècnics fins fa molts pocs anys impensables, que permeten que fins i tot l'ordinador li corregesqui a un la pronunciació", la veritat és que un bon mestre pot ser avui més útil que mai, encara que sols sigui per a recomanar"nos els millors camins o els millors mètodes i per a evitar"nos que ens fiquem en carrerons sense sortida. De fet, tenim tanta informació a la nostra disposició que ens cal recórrer a alguna mena de filtre. Tanmateix, malgrat tot això, la casualitat segueix tenint un paper en el nostre aprenentatge de cada dia.

Ha estat, en efecte, una pura casualitat que, examinant pàgines o portals de la xarxa per antonomàsia tot cercant informació sobre Edom "el cercador Google n'ha localitzat 136.000 (!!) de manera pràcticament instantània (malgrat, òbviament, no tots facin referència a l'Edom bíblic, que és el que a mi m'interessa)", n'he obert un, chosen"people.com, d'on he descarregat o imprès un article ben estrany sobre el futur dels Estats rabs, basat en la peregrina creença que el seu esdevenidor més o manco immediat està relacionat amb les profecies bíbliques, justificant així una hipotètica destrucció del sud de Jordània amb les profecies relatives a Edom (!). Però aquest desbarat no ha estat exactament el que m'ha aportat algun coneixement de fets que ignorava. Ha resultat que l'article en qüestió l'insereix un grup religiós que forma part d'una nova mena de judaisme, que reconeix a Jesús "o Jesuah" com a l'autèntic Messies, tot acceptant, per tant, el Nou Testament. Fins ara coneixia l'existència "dins el camp de judaisme" dels ortodoxos, els més rigorosos; dels reformats, apareguts a Alemanya a començaments del segle XIX i posteriorment molt estesos als EUA; i, seguint una via mitjana entre els uns i els altres, els conservadors, sorgits també als EUA. Resulta, però, que a l'altra banda de l'Atlàntic han aparegut darrerament una sèrie de grups que s'autodefineixen com a jueus messiànics, Jews for Jesus, etc.

La primera impressió és que, després de tot, la cosa no és tan estranya. D'una banda sembla evident que el fet té que veure amb la relativa abundància, als EUA, dels matrimonis mixts. De l'altra, el Nou Testament no és concebible sense l'Antic. De més a més, no hauríem d'haver oblidat mai la condició jueva de Jesús. Ni tampoc, per descomptat, la mateixa condició dels seus primers seguidors, els coneguts com natzarens. I tampoc hem d'oblidar l'acostament del judaisme de l'Europa occidental del segle XIX i començaments del XX (d'un dels moments essencials de la història jueva moderna, segon Emmanuel Lévinas) a la cultura cristiana. En efecte, segons Franz Rosenzweig, segurament el pensador més destacat d'aquest corrent, el cristianisme seria tan necessari com el judaisme per a la redempció d'aquest món tan lliurat a la violència. I Lévinas "el filòsof jueu que ha estat el successor de Sartre en la cadena dels moralistes francesos darrers" ens recorda que la posició de Rosenzweig era del tot coherent amb la de Judah Halevi i el mateix Maimònides, els quals també varen reconèixer, en el seu moment, el paper del cristianisme.

En definitiva, si el pensament jueu i el cristià han coincidit bàsicament quant a la Creació i a la Revelació, tal com són consignades en l'Antic Testament, no és d'estranyar que l'autodenominat judaisme messiànic coincidesqui finalment, en termes generals, respecte a la Redempció. A Internet, un sap per on comença però, sovint sovint, no sap per on acaba.