A qui recordi que en aquests moments la violència contra les dones està causant més morts que el terrorisme li pot caure un aixabuc que li llevi les ganes de tornar a obrir la boca. Un estat que vulgui anar a la guerra ha de ser un estat compacte, sense escletxes per les quals es pugui escolar ni un bri d'aire dissident. No s'hi han de poder detectar dissonàncies, sobretot si contenen els gèrmens de dubte respecte de l'autoritat, la justícia i l'eficàcia de tot l'aparell. Ara és un d'aquests moments. No s'ha declarat cap guerra, però s'ha bastit una àmplia operació per al desenvolupament de la qual es requereixen les mateixes condicions generals que en una situació pre-bèl·lica. No obstant, la pèrfida estadística sembla inqüestionable, i podria obrir-nos una finestra damunt les incongruències d'un estat de coses que s'invoca reiteradament des de l'establiment com el millor dels mons possibles. Sempre que la violència contra les dones esclata en l'assassinat, les víctimes havien denunciat prèviament aquells que han acabat assassinant-les. Alguns experts en la qüestió assenyalen la inquietant possibilitat que la denúncia sigui, finalment, part integrant de les causes de la mort. Hauríem entrat, així, en un cercle viciós que només permetria una sortida "denigrant per demés": la víctima hauria de resignar-se a la violència per evitar el desenllaç mortal. No hi ha manera que als ciutadans se'ns donin explicacions suficients d'aquesta situació. Ara no és qüestió d'ubicar en els cossos de seguretat o en l'administració de justícia les causes d'aquesta forma encoberta de terrorisme. Però els poders públics no se n'han de rentar les mans tot i aquestes explicacions a una nebulosa anomenada societat. L'obligació dels poders públics és corregir els mals de la societat. Sembla que, en aquesta forma encoberta de terrorisme, els poders públics es limiten a una imprecisa retòrica sociologista, a la vaga descripció del perfil de l'assassí i al procés psicològic de la víctima. Però d'aquí no passam. Allò que subleva és que l'assassí de dones no és, com el terrorista, un ciutadà organitzat i clandestí. No, actua en solitari i és fàcilment localitzable. A partir d'aquí, no hi ha justificació possible per a l'abdicació. Necessitam lleis més apropiades? Tenim una mala catefa de parlaments. Necessitam jutges que apliquin les lleis? Sí, però que es comenci per jutjar els que tan sovint han donat ales al masclisme. Ens fa falta més policia per acabar amb aquesta forma encoberta de terrorisme? De bon gust la subvencionaríem amb un augment d'imposts. No, allò que fa falta per acabar amb aquesta forma encoberta de terrorisme és la voluntat de governar igual per a tothom, homes i dones, pobres i rics, infant, vells i adults. Però està vist que les energies polítiques no donen per tant. I, per ara, l'assassinat de dones no és afer prioritari. Tant és que diguin lo contrari.