La distància entre els pescadors que aquests dies surten amb el llaüt a pescar raors i els delegats a la Cimera de la Terra que se celebra a Sud-àfrica és infinita. Habiten planetes distints i no parlen la mateixa llengua. Malgrat això, tant els pescadors com els delegats saben que hi hauria d'haver alguna connexió, i de vegades sembla que en veuen una, cegats pel seu optimisme i un sentit estrany de responsabilitat. Els delegats a Àfrica, per exemple, ahir celebraven un acord sobre la futura protecció dels recursos de pesca que acabaven d'aprovar. Els delegats deien que els ànims de tots els presents havien pujat de manera dramàtica després que tots aprovassin la moció, que exigeix la restauració de les grans pesqueres del món entre ara i el 2015. Pogueren anar a dinar amb la consciència una mica més tranquil·la. Brindaren a la salut del nou acord que tenien a mà i es callaren les reserves que tenen sobre la utilitat d'aquests acords.

L'aplicació d'aquests acords, de tota manera, és responsabilitat dels governs de cada estat, o no? O en tot cas és responsabilitat dels pescadors que viuen de les pesqueres, ara per ara sobreexplotades. Clar, la distància entre els delegats i els governs que representen també és molt gran. Els delegats saben que, malgrat la seva petita celebració, la majoria dels governs no compliran. Si són precisament els governs individuals que fins ara han estat incapaços de controlar, ni limitar, l'explotació de les aigües de ningú, les aigües internacionals. No és un poc ingenu imaginar que ara, gràcies a la reunió africana, els governs del món, cada un pel seu bàndol, posaran ordre i restringiran la seva indústria pesquera nacional? No ho faran, i els delegats ho saben.