Quadern de viatge

Llàstima que tot s'acabi en un acte festiu i reivindicatiu d'efímera durada, car aquesta boutade podria servir de pretext per engegar una acció d'abast intercontinental. Vull dir que, un cop proclamada la república, es podrien posar en marxa els mecanismes per esdevenir, en la ficció, un estat independent amb l'elaboració d'una Carta Magna que contingués, en la seva constitució, l'essència de la democràcia, si és que encara vigeix en algun pensament no contaminat, observant, òbviament, el dret d'autodeterminació. Un cop fixats els principis de llibertat, la llengua oficial, o sigui el català, i la sobirania territorial d'un roquissar erm que flaireja ceba marina, iniciar les tasques d'empadronament de tots aquells que vulguin pertànyer, com a ciutadans, a la república. A partir d'aquí, només la imaginació fóra la mesura del nou estat paral·lel: cos diplomàtic, representació virtual en els organismes internacionals dissidents, cap d'estat i govern si els ciutadans així ho decidissin, moneda pròpia, encara que de valor simbòlic, emissions de deute públic per sufragar els costs de les accions encaminades al coneixement i reconeixement internacional, constitució d'un senat de prohoms, expansió del fet cultural, reforçament de la identitat nacional, etcètera, etcètera. Tanmateix, el que aquí és planteja no deixa de ser una acció imaginativa, més propera a la instal·lació plàstica i a la creació, que al món de la política. El que ens cal, però, és edificar una nació real que pugui esdevenir un estat real i deixar als artistes la construcció d'universos irreals, habitables per tots aquells que necessitin pàtries de ficció.

Dimecres, 21." Darrerament, batles i regidors populars insten els ciutadans dels seus municipis a la desobediència civil, la mateixa que persegueixen, amb la virulència de tota l'artilleria legal, en altres indrets de l'estat. Deu ser una estratègia dissenyada per aquell cabdill que viu ultramar, a la capital de les colònies, i aprofita els caps de setmana per anar a matances a fer de conco paper i fotografiar-se amb les tortugues que s'han salvat de xarxes, plàstics i hams.

A can Picafort, per exemple, els annerots amollen ànneres, tot desafiant les lleis i la legislació vigents, amb l'excusa de divertir els insensibles i defensar una tradició de fa molts d'anys, mentre deixen perdre tradicions més seculars, que pertanyen a la nostra identitat, que convindria conservar. Hi ha, en aquesta qüestió, dos aspectes a ressaltar: d'una banda, les autoritats i les institucions no estan per sobre la llei, ni la poden conculcar, ni molt menys poden estimular els ciutadans que la incompleixin. Haurien de ser exemple de respecte envers els codis que regulen la convivència i posen fre a la incivilitat. D'altra banda, s'han de conservar les tradicions que són bones en la seva finalitat, car el temps no fa bo allò dolent, i suprimir aquelles de les quals formen part la crueltat envers persones o animals.

Això no obstant, hi ha en aquests afers quelcom d'absurd i contradictori. Potser el rigor en l'aplicació d'unes determinades lleis i, alhora, la laxitud en l'observança d'altres. I encara la inexistència de les més necessàries. No es poden amollar ànneres, d'acord, però es poden torturar i matar braus en un espectacle públic, violent i lamentable, o llançar colomins enlaire perquè uns escopeters els matin només per divertir-se. Això és irracional.