«El Quixot és l'equivalent de Hamlet, i Sancho Panza, el de Sir John Falstaff. No sabria fer"li un elogi major». Aquestes dues frases poden resumir el judici de Harold Bloom "sempre més o menys centrat en l'obra i els personatges del geni enigmàtic d'Stratford"on"Avon" respecte a la que considera també «la primera novel·la i la millor, que tanmateix és més que una novel·la», amb el qual comença el tractament de la tercera part de Com llegir i per què, dedicat a la novel·la moderna.
També recomana especialment "entre altres grans novel·les" La cartoixa de Parma, d'Stendhal; Emma, de Jane Austen, de qui diu que és possible que no hi hagi cap novel·lista que la superi en llengua anglesa, malgrat que les seves obres majors siguin el resultat de només cinc anys de feina; Crim i càstig, de Dostoievski; A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, i La muntanya màgica, de Thomas Mann, que considera que és un monument a l'humanisme europeu que es va acabar amb la Primera Guerra Mundial, i també un presagi inquietant del salvatgisme nazi que va sorgir d'entre les seves ruïnes.
D'aquest apartat cal destacar també dues recomanacions respecte a com llegir: d'una banda ens suggereix una certa relaxació de la voluntat de poder sempre aferrada al jo, a l'ego o al self en el moment d'encetar la lectura; de l'altra, Harold Bloom critica la moda actual de subestimar la realitat o el protagonisme dels personatges i dels mateixos autors i defensa la llibertat del lector «d'identificar"se amb els seus personatges preferits».
La part del llibre que un servidor ha trobat més interessant, quant al gènere novel·lístic, ha estat tanmateix la darrera, dedicada a la novel·la nord"americana a partir de la famosa Moby Dick, de Herman Melville, l'antecedent indiscutible de bona part de la novel·lística posterior dels EUA i, molt en especial, de les sis grans novel·les comentades a continuació, començant per Mentre agonitzo, de William Faulkner, respecte a la qual aconsella numerar els cinquanta"nou monòlegs interiors que componen el llibre, per a una millor anàlisi de les interrelacions entre els membres del clan familiar que, a través de tota mena de dificultats, malden per portar el taüt de la mare fins al cementeri de Jefferson, on volia ser enterrada, al costat del seu pare. A la corresponent recapitulació, Bloom ens subratlla: «Considero que no hi ha cap consecució estètica d'un escriptor nord"americà del segle XX superior a Mentre agonitzo».
Segueixen les presentacions tan eficaces de Senyoreta Corsolitari, de Nathanael West, una novel·la caracteritzada per una «economia verbal espectacular» i que Bloom relaciona amb el gnosticisme jueu; La subhasta del lot 49, de Thomas Pynchon; Blood Meridian (1985), de Cormac McCarthy, basada en uns fets històrics d'una violència extrema esdevinguts a la frontera entre Mèxic i Texas el 1849 i 1850 i que aquest crític considera «l'autèntica novel·la apocalíptica nord"americana»; Invisible Man, de Ralph Emerson, que «continua sent la novel·la més forta escrita per un negre nord"americà» i, finalment, The Song of Solomon, de Toni Morrison, escriptora també de color, que va rebre el premi Nobel el 1993.
Pel que respecta al gènere teatral, Harold Bloom se centra en sols tres obres de Shakespeare, Henrik Ibsen i Oscar Wilde, sobretot en Hamlet, respecte a la qual insisteix molt a cridar l'atenció respecte a la representació dins la representació que aquesta obra comporta "el teatre dins el teatre", fins al punt que ens diu textualment: «Hamlet és una obra sobre la teatralitat i no pas sobre venjances». Per altra banda, subratlla també la seva gosadia experimental: «Hamlet continua sent el drama més experimental que s'ha posat mai en escena, fins i tot en l'època de Beckett, Pirandello i tots els autors de l'absurd». Una recomanació curiosa "i que en una obra tan densa com aquesta té especialment sentit" és la de llegir l'obra, abans de veure"la representada, així com també la de tornar"la a llegir després de la representació.
