Dijous passat Leni Riefenstahl, una dels artistes més importants del segle XX, va complir cent anys. Una vida llarguíssima marcada per l'emmirallament que sentí per Adolf Hitler. Però Riefenstahl va ser, és, per sobre de tot, l'artista més sensible cap a l'estètica i més genial en l'ús de la tècnica de la disciplina de l'art que conreà: cine i fotografia. El dia del seu aniversari el dial 30 del Canal Satélite Digital oferí un excepcional document sobre ella. Tres hores completes, amb seguiment de l'artista, que evocà tota la seva vida en els llocs clau, inclosos allà on passaren els esdeveniments més importants del nazisme i que foren els escenaris dels seus èxits professionals, durant les quals Riefenstahl se mostra com és i retrata la immensa hipocresia que sol haver"hi en el món de la política. Que ella va ser nazi? No de carnet, perquè mai no s'afilià al Partit Nacionalsocialista Alemany, però sí simpatitzant, com gairebé tothom al seu país, i a no pocs d'altres països abans de la guerra. Amiga de Hitler? Sí. Triomfadora amb el nazisme? Sens dubte. Culpable de quelcom? De no res, segons sentencià el Tribunal de Nüremberg. Però així i tot ha sofert la persecució, via silenciament, que molts d'alemanys nazis, amb les mans tacades de sang, no sofriren. Potser el cas que dóna el contrapunt més cruel al de Leni és el del científic Wernher Von Braun: militant nazi, culpable d'assassinar milers de presoners en coves secretes a través de treballas forçats per a la fabricació de les bombes volants V2 i models següents (que mataren centenars de milers de persones), amic de tots els jerarques nazis, membre uniformat de l'exèrcit nazi per decisió política, seleccionador de treballadors en els camps de concentració... el qual aprofità el seu talent per canviar de compromís tot d'una que pogué: mai no es penedí de res, mai no fou condemnat per res, i es convertí en ciutadà nord-americà, fou el pare de la carrera espacial dels EUA, assessor de presidents i home d'èxit social i econòmic. Per què una sofrí en vida l'ofegament del seu enorme potencial artístic i l'altre pogué desenvolupar la seva professió lliurement? En l'obra i la forma d'entendre l'art de Riefenstahl hi ha la resposta.
Al document televisiu se donen moltes escenes de les seves dues obres cim, El triomf de la voluntat, una pel·lícula impressionant sobre el congrés del partit nazi l'any 1934, i Olympia, una altra sobre els jocs olímpics de Berlín de 1936. Per a aquesta segona pel·lícula va rebre tot tipus de premis internacionals. Però és veient El triomf... i sentint les explicacions tecnicoestètiques de la mateixa Riefensathl (el programa sobre la seva vida va ser enregistrat fa deu anys, en ocasió del seu 90è aniversari) sobre la seva pel·lícula és com se pot sentir la impressionant força d'aquesta dona, la brutal contundència del seu art que fa tenir calfreds i s'entén, sense que ningú no ho digui, el perquè de tot plegat: de la diabòlica força magnètica de Hitler (que a través de la seva càmera hipnotitza), d'ella mateixa, del poder del cine (quan la gent no tenia ni ràdio ni evidentment televisió) i el missatge més inquietant del qual ella mai no ha renegat: la política i l'art són coses completament separades, no hi ha per què tenir compromís amb res més que l'art. Per ventura en això últim hi ha l'explicació a la posterior, injusta i cruel persecució, via silenciament, de la més important artista gràfica del segle passat. Perquè ella és el testimoni, encara vivent, d'allò que no ens agrada reconèixer: que el compromís amb la manca de compromís social, polític, ideològic o religiós és possible, i molt corrent. I que quan una artista tan brillant i genial com ella l'executa fins a les darreres conseqüències el resultat és tan hermós com pot arribar a ser, com va ser, poderosament terrible segons com l'utilitzi el «client» (així qualifica ella Hitler). Tan poderós com que entre tots els poders culturals, econòmics, artístics, socials i polítics victoriosos de la Segona Guerra Mundial s'han estimat més no tenir cap altra obra d'art de Riefenstahl, i, en canvi, no tingueren inconvenient a usar la saviesa maligna de Von Braun. Tot compromís és canviable, i l'abast d'un preu. La manca de compromís, no. Això és, en el fons, el que ha fet tan genial com odiada Leni Riefenstahl.
