Poca importància

Si no vaig equivocat, la democràcia ens ha permès dur la careta, prohibida en públic pel franquisme. Permesa o no, l'ús habitual queda reduït al carnestoltes. Fora d'aquestes dates, quan qualcú amaga el rostre, només hi caben dues possibilitats: es tracta d'una persona lúdica i carnavalesca, poc propensa a normes i convencionalismes, o és un delinqüent bandit o assaltador. La meteorologia ha embogit aquest estiu, però no tant per a creure'ns a un pas del rigor de la Jaia Quaresma. Per això, quan un o varis personatges s'amaguen rere una publicitat anònima de procedència desconeguda i ens neguen la possibilitat de conèixer les seves cares, sinònim d'identitat, o són uns «catxondos» irreductibles o uns delinqüents perillosos. Altres possibilitats, ara com ara, no se m'han acudit. De lluny, per la saliva cobdiciosa que brolla per darrere la desfressa, diria que s'hi discerneix el clàssic posat del llop, però no puc assegurar-ne la subespècie. Del que sí que estic segur, és de la contradicció constant entre el missatge dels anònims i les notícies que els envolten en els diaris. Ahir mateix, sense anar gaire lluny, sobre l'apocalíptic advertiment de desconeguda paternitat hi havia una altra notícia d'incendi en un local turístic. I en van no sé quantes enguany. Què aporta millor imatge al negoci: la descarada preocupació per tornar a la ductilitat dels governants o la sensació d'instal·lacions obsoletes de dubtosa seguretat?