Si no vaig equivocat, la democràcia ens ha permès dur la careta, prohibida en públic pel franquisme. Permesa o no, l'ús habitual queda reduït al carnestoltes. Fora d'aquestes dates, quan qualcú amaga el rostre, només hi caben dues possibilitats: es tracta d'una persona lúdica i carnavalesca, poc propensa a normes i convencionalismes, o és un delinqüent bandit o assaltador. La meteorologia ha embogit aquest estiu, però no tant per a creure'ns a un pas del rigor de la Jaia Quaresma. Per això, quan un o varis personatges s'amaguen rere una publicitat anònima de procedència desconeguda i ens neguen la possibilitat de conèixer les seves cares, sinònim d'identitat, o són uns «catxondos» irreductibles o uns delinqüents perillosos. Altres possibilitats, ara com ara, no se m'han acudit. De lluny, per la saliva cobdiciosa que brolla per darrere la desfressa, diria que s'hi discerneix el clàssic posat del llop, però no puc assegurar-ne la subespècie. Del que sí que estic segur, és de la contradicció constant entre el missatge dels anònims i les notícies que els envolten en els diaris. Ahir mateix, sense anar gaire lluny, sobre l'apocalíptic advertiment de desconeguda paternitat hi havia una altra notícia d'incendi en un local turístic. I en van no sé quantes enguany. Què aporta millor imatge al negoci: la descarada preocupació per tornar a la ductilitat dels governants o la sensació d'instal·lacions obsoletes de dubtosa seguretat?
Aquests dies, organitzacions no governamentals i partits de l'oposició es mostren decebuts per la poca importància que, segons ells, atorga el senyor Aznar al medi ambient perquè posa per davant les noces princesques de la filla a l'assistència a la cimera de Johannesburg, tal com fan altres presidents europeus. Sembla mentida tanta ingenuïtat en aquestes alçades de la pel·lícula: noltros ja fa temps que sabíem la intranscendència d'aquest negociat. Amb una consideració major: un altre seria el ministre triat per l'omnipotent «pare de la núvia».
Mentre que a les ciutats del nostre àmbit la història és orgull pels nadius i curiositat pels visitants, a la Palma del senyor Rodríguez és un entrebanc prescindible. Exemples, n'hi ha molts, però la vergonyosa decisió de tapar les troballes del carrer de la Constitució culmina, amb coherència, la carrera de despropòsits. I això que som una ciutat suposadament turística, on l'exposició de la història, en principi, és una opció rendible econòmicament. Deu ser que el «gran especialista» en turisme local, el senyor Bauçà, encara no ha rebut ordres precises sobre aquest tema. O, si n'ha rebudes, són del tipus «aquí, sol i platja, que és el que sempre ens ha funcionat». Pensament quasi únic del seu valedor, la reina mare del turisme mallorquí.
