Política autonòmica

Tenim un govern de les illes, començo, amb la primera copa de vi, i cada illa té un govern propi, que col·labora amb els ajuntaments, on realment no es fa política municipal sinó que s'hi reparteix els pressupost entre els serveis imprescindibles ja contractats i les festes de cada estiu, a més de pagar els funcionaris. Un cop fet això, ja no hi ha per res més: es parla molt, però no es fa res. La política municipal s'ha reduït a l'urbanisme, que és l'afer on es confirma allò que l'important és saber qui mana. Hi ha un govern de totes les illes, ara en mans d'una coalició d'esquerres, però no gaire. Una mena d'olivera, li dic, amb versions locals de la Bonino, perquè m'entengui. Tenim una llengua pròpia, que no és l'espanyol, però molta gent viu aquí sense saber"ho. No ho entén. És normal. Em diu que ell també parla un dialecte, amb els pobles dels voltants, i que aviat desapareixerà. Parlam una mescla d'anglès i italià, que s'assembla molt al català, li dic, encalçare, per exemple. També hi ha el tema de l'ecotaxa, que és molt important però que no preocupa seriosament més de cent persones a tot el món.

També hi ha el govern de Madrid, com el de Roma, per entendre'ns. Bàsicament enreden per convèncer"nos com és d'imprescindible el govern central, però la gent cada dia s'ho creu menos. No ha sentit parlar d'Aznar, però em diu que anirà un parell de dies a Menorca. Formentera l'ha trobada bellíssima, plena de compatriotes que es beuen sense interrupció un combinat gairebé inflamable que es diu kalipata: gelat cremós, suc de fruites i vodka. Un company de vaixell s'ha torçat un turmell. Li dic que som una comunitat rica, però que molta gent viu aquí tota la vida sense adonar"se'n. Voldria anomenar"li algun mallorquí il·lustre, però no en recordo cap. Li insinuo que a les illes estam passant per un procés d'assuïssament, de pèrdua de la identitat, però no ho acaba d'entendre. Potser som jo, que no ho tinc clar. Em demana si la gent s'interessa per la política, perquè al seu poble ningú no en vol saber res, gairebé no tenen ni qui vulgui ser regidor. Li dic que no, sobretot els joves, si no hi cerquen una feina. No parlam més de política. Comentam que és difícil saber en quina mesura la felicitat en depèn, de la política. Aquí la gent és feliç? Aquesta sí que és bona. I al teu poble? Em diu que no gaire: els hiverns són fotuts, i esquiar, després de vuit hores, és avorrit. Volen turisme de qualitat. Li dic que si fas voltes per la mediterrània durant vint dies en un vaixell, amb un grup d'amics, és obligatori ser feliç. Hi està d'acord. Després penso que és difícil dir si som, en conjunt, feliços o no, i que això no té res a veure amb la política. Vas a un lloc desconegut, o passeges pel teu poble, i mires la cara de la gent i hi descobreixes contínuament la felicitat, o el dolor, o la inexpressió que sempre és culpa teva per no ser prou destre per mirar. Jo diria que som més feliços que la mitjana, però sense jugar"m'hi res. El suís hi està d'acord. N'hi ha prou amb mirar les cares dels altres, que sopen amb nosaltres. .