La mort d'Eduardo Chillida ha convocat tota la cultura de l'Estat espanyol al voltant de l'exemple i el llegat del gran escultor basc, que ha estat capaç de donar forma i de sublimar les profundes arrels del seu poble: contradictòries, fortes, dures, a la vegada complexes i clares, i sempre harmonioses amb la natura verda i el cel gris d'Euskadi. Els elogis escoltats aquests dies envers Chillida són també un homenatge a un país petit, tossut, de profundes arrels espirituals i que mai no perdrà la seva personalitat: Euskadi.
Juntament amb la seva grandesa artística i intel·lectual, el mèrit de Chillida és haver sabut convertir l'art en una eina de transformació i de respecte com no ho han pogut aconseguir els que només pensen en la violència i en la radicalitat per aconseguir tots els seus objectius.
William Blake escriví: «El més important és veure el món en una abella i l'univers en una flor». Chillida ensenyà que el diàleg entre l'espai i la forma serveix per atiar les consciències i, a la vegada, les calma i els dóna fe en el destí sense ira ni visceralitat. A més, Chillida fou un home amb totes les contradiccions pròpies del seu temps. Les seves polèmiques amb el també enorme Jorge Oteiza demostren que el basquisme forjat en art no és un camí unívoc i solidari. La forta personalitat dels seus creadors els ha duit a enfrontaments sovint mals de capir fora de l'àmbit basc. Però, al capdavall, aquestes estirades també simbolitzen el que és un país de bon de veres. Chillida ens ha ensenyat el que és l'aventura de la recerca del desconegut i traduir-la en forma. Els bascs, igual que altres països que com ells lluiten per la seva identitat, saben que aquesta aventura és possible, des de la pau, la serenor, la feina i la fe en la condició humana.
