La vida en general

El dilluns és el dia de la col·laboració fixa en aquest diari de Joan Marí. Servidor en som devot, d'aquesta columna. Ahir explicava "com sempre, més enllà de la pura anècdota" la seva temporal deserció de l'agost a Formentera. Per més que acuradament evita que hi guaiti el sentimentalisme, sí que, en qualsevol cas, el seu article al·ludeix implícitament a un país "de gràcia indefinible, més mar que terra", el seu clos insular, i a un temps en què l'agost també hi era assequible. En les cartes al director, el senyor Joan Guerrero literalment plora allò que en diu la mort de la plaça Gomila. Massa favor li fa el senyor Guerrero a la plaça: la plaça no és morta, no té ni la quietud ni la noble severitat de la mort. I, tal i com la podem veure ara, ni tan sols ens inspira el desig de fer-la viure en la memòria. La plaça Gomila s'arrossega en una vulgaritat patètica: entre els motius, n'hi ha un de principal: les autoritats municipals han abandonat fa anys el Terreno, la barriada de la qual aquesta plaça era ulls i cor. Però hi ha més coses. Vivim d'una manera tan superficial que no som capaços de donar consistència a les nostres vivències. La conseqüència és que es dilueixen els seus escenaris, la seva música, la seva cultura. La dissolució d'una certa Formentera i l'encanallament d'una certa plaça Gomila són pèrdues molt més substancials del que podria suggerir-nos l'evolució de les modes i els gusts de les persones. I té a veure amb la caiguda en desús, en la desactivació d'un determinat cinema, uns determinats escriptors, uns cantants, uns artistes, un teatre..., substituïts per tota activitat de suficient mal gust com per ser assumida per la cutreria televisiva. És cert que les televisions duen un ritme eixordador en la creació de les seves pròpies porqueries, però bàsicament el que fan és detectar les porqueries de les societats i apropiar-se'n, redissenyar-ne el format i retornar-les a les societats, que les compren de molt bon gust. No hem estat a l'alçada d'allò que heretàrem, d'allò que creàrem o d'allò que ajudàrem a crear. I per això mateix el seu espai ha estat ocupat per les guardes més colèriques de l'estupidesa humana. La naturalesa, ho hauríem de saber, tendeix a l'estupidesa, i tot d'una que afluixes la resistència, l'estupidesa ho invadeix tot com un sunami furiós: sigui una plaça, una barriada, un país o la memòria personal. Res, allò de sempre: estam condemnats a enyorar quasi tot el que hem deixat perdre. Però seria de beneits anar a cercar les causes extra-murs de nosaltres mateixos "almenys com a primera providència.