La festa de Cristina Macaya a favor del Projecte Home va aconseguir arreplegar prop de tretze milions de pessetes. És, sens dubte, una quantitat força important que permetrà, a Tomeu Català, obrir un local d'atenció als drogoaddictes a la Plaça Gomila. No cal dir que, a hores d'ara, Català és un nin amb sabates noves, tan agraït que haurà incorporat els cinc-cents benefactors a les seves oracions diàries. Sobretot la senyora Macaya. Persones amb no tants de mèrits com ella, han estat elevades a l'altar per Roma, de manera que si d'aquí cinquanta anys els seus hereus saben moure els papers de la canonització, podem aspirar a tenir una nova santa mallorquina. El Vaticà posarà l'aurèola, Carlos Fuentes la llegenda. Cristina Macaya (santa) madrina de Mallorca! Els incrèduls, els sarcàstics i els que van per lliure, ja sé què em respondran. Em direu: «milionària a la terra i santa en el cel? Totes li ponen». I és cert. Però, què voleu que hi faci? La sort crida la sort i els privilegis fan privilegis. Difícilment trobarem una altra dona amb el cor d'or com el de Cristina "or de bondat o d'amor, no de diners, que en aquest cas seria folrat d'or, cosa que, per descomptat, és una condició que també honra senyora tan admetent", que pugui dir als privilegiats de la fortuna allò de «ei, tu, vine a menjar peix a casa i, de passada, escura't les butxaques per al Projecte Home». Els rics no l'escoltarien. Si commoure els rics fos qüestió d'asseure'ls a taula, la figura de Macaya perdria encant. Per sopar, va servir, Macaya, als seus convidats, un plat de rap. I amb això no n'hi ha a bastament per a provocar la seva generositat. Si fos tan senzill fer-los dur la mà a la butxaca, als rics, Jaume Santandreu en tendria prou tirant una dotzena de caps i coes de peix a l'olla que sempre bull a la cuina de Can Gazà, perquè se li acabassin els problemes de subsistència dels marginats. S'ha de tenir un punt de distinció, com el que atresora Macaya, per a donar rap i aconseguir cent cinquanta euros. Una distinció que es fa palesa en els detalls més petits, com és ara aquest de fer vestir els homes de blanc panameny i les senyores amb falda llarga (com s'haguessin pogut vestir amb falda curta o amb plomes de colom eixorc). Tomeu Català va saber a quina porta tocava. És mèrit seu. Va fer cas a l'adagi castellà. «Quien a buen árbol se arrima...» Idò això. En el món no hi ha justícia, més aviat la justícia és patrimoni i privilegi dels poderosos. Si aquestes cinc-centes ànimes generoses, que no tenen inconvenient a disfressar-se d'indià per tal de fer el bé, s'ho proposen, en tres sopars acabaran amb la manca d'habitatge social, amb els insubstancials salaris dels immigrants i amb qualsevol problema social que es derivi de la ineficàcia palesa del Pacte de Progrés. Per a tirar endavant, la fórmula és senzilla. Ells, els rics, que facin talons i vesteixin com l'oncle de l'Havana, que nosaltres, els desheretats de la fortuna, ja afegirem peix a l'olla perquè puguin sopar. Els pobres, tanmateix, no tenim altre remei que moure'ns entre casseroles, prop del foc i de l'infern, perquè no disposam de cabal suficient com per a resoldre els problemes d'altri, així com fan els rics, com qui no fa res, sucant pa en el plat. A posta els rics pugen al cel, i no us estranyeu si qualque dia surt una pastoreta de Fàtima (és un dir) tot dient que en el cel hi ha més milions que a Suïssa. Serà cert, encara que Wojtila l'amenaci amb l'excomunió. Que ens hem acostumat a veure els angelets despullats? No us refieu de les aparences. És una maniobra celestial per a confondre Hisenda. Digues-me, com podrien anar a parar els rics a un cel de pobres? De cap manera! Potser a la festa de Macaya podia considerar-s'hi convidat qualsevol persona de bona fe? No, és clar que no. Miri, amic, si vostè disposa d'una moneda de dos euros per fer caritat, la doni al pidolaire del semàfor, i no pretengui ésser convidat allà on no el volen, perquè les racions de rap estan comptades i no s'admet ningú més. Amb cinc-centes persones bones, n'hi ha prou a Mallorca. El cel serà d'ells, no de tots. En aquesta vall de llàgrimes hi ha d'haver rics, perquè la caritat, a més a més de complir els seus objectius pràctics, pugui posar de relleu la grandesa de la condició humana. Parl de caritat, no de solidaritat. La solidaritat desprèn un tuf esquerranós que ofèn les sensibilitats més senyorívoles. Tomeu Català hauria pogut recórrer a una recol·lecta popular per solucionar els problemes de finançament del Projecte Home. Però així n'ha sortit amb un sopar de rap, i sols s'ha de treure el capell en creuar-se amb cinc-centes persones. Me n'alegr d'allò més. Ja és segur que ell disposarà del seu local per atendre els drogadictes. I nosaltres, els pobres, amb la seva iniciativa hem confirmat allò que ja sabíem o sospitàvem. És a dir, que el cel no és a dalt, una mica més amunt de les estrelles, sinó que cal identificar-lo amb els comptes corrents bancaris.