El silenci dels hotelers

Les comunicacions són la clau de volta de l'activitat turística, i, en aquest sentit, la nostra comunitat ha rebut sempre el mateix tracte que hagi pogut rebre qualsevol altra comunitat econòmicament no dependent del turisme en el grau en què nosaltres hi depenem. La mala imatge que es dóna a causa de les reiterades vagues (en qualsevol de les formes en què es puguin revestir), sobretot quan afecten el trànsit aeri, és infinitament més greu que la que suposadament es donaria per mitjà d'un impost ecològic. Potser aquests són els únics imposts que la majoria dels nostres visitants poden veure amb bons ulls: fins i tot s'ha pogut detectar un estat d'opinió que li és favorable, tot i que, naturalment, condicionat als resultats visibles i tangibles de l'impost.

La virulència amb la qual l'ha combatut la majoria dels hotelers contrasta sospitosament amb la prudència (quasi diríem amb el temor) amb el qual cerquen unes responsabilitats que, tanmateix, mai no arriben a denunciar ni molt menys a exigir. Fins i tot per la part de la població illenca que pogués donar el seu suport al sector hoteler en la seva clara hostilitat cap a l'ecotaxa, resulta estranya aquesta apatia en la localització i demanda de responsabilitats per unes situacions que creen la imatge d'unes illes que perden cada any accessibilitat.

Seria hora que els hotelers s'incorporassin de bon de veres a un projecte social molt més ampli que el seu sector i l'autoritat autonòmica i molt més a llarg termini que el que queda d'una legislatura. Seria hora de madurar com a classe social no només responsable dels seus negocis, sinó també corresponsable del futur del nostre país.