Darrerament, l'estiu mallorquí es caracteritza per les festes particulars. Responem: digues a quantes festes vas, i te diré si ets qualcú. I, sobretot, digues a quines vas, perquè n'hi ha que són de pasta de moniato. La festa sorgeix de la necessitat de posar en contacte l'element indígena, que ocupa un lloc de privilegi a l'escala social, amb els visitants més il·lustres de la faràndula madrilenya, tant és que siguin banquers o macarres de luxe, intel·lectuals d'angora o malabaristes de la fortuna. Una coneguda periodista, especialitzada en notícies del cor, afirmava, amb recança, que Mallorca cada vegada s'assembla més a Marbella. Serà una conseqüència de la globalització, potser. O del madrilenyisme funcionarial i de despatx, que ha elegit Mallorca per a passar les vacances. Jo m'inclín per aquest segon punt. Des del secretari general "encara que sigui d'una botiga de vetes i fils", per amunt, estiuegen prop de la família reial. És, aquest, el seu objectiu, la concreció del somni d'onze mesos. I els més plastes acudeixen, els horabaixes, a prendre una Coca"Cola amb whisky al Club Nàutic per tal de fer un tomb pels amarratges sense aixecar sospites als guardaespatlles. El funcionariat madrileny ha envaït Palma. Tan cert és que la seva presència es fa més notòria que la dels alemanys. Aquests, els alemanys, són discrets. El funcionari madrileny, no. I el d'alta graduació, en fer dues passes en direcció al cacaueter, ho fa amb uns aires que sembla que s'adreça a Isabel II per a brindar"li un bou. Hi ha altres trets comuns que són definitoris del seu tarannà. Un d'ells és la indumentària. Els funcionaris que fan ús de la Visa d'Or, calcen mocassins i vesteixen calçons blaus i Lacoste blanc o viceversa. Les seves esposes, i les filles en edat d'introduir un Alejandro Agga en els seus somnis d'adolescent, solen lluir un bronzejat de color caoba i ulleres de sol. Les esposes, a més a més, procuren pintar"se els llavis d'un to clar i pastós com el de Marujita Díaz. Podeu veure el grup familiar, l'horabaixa de tard, fent la ruta dels mostradors, per Jaume III i el carrer dels Bastaixos, i consumint, tocant el vespre, peix o marisc a qualsevol restaurant costaner. Són visitants que demostren un cert to de superioritat, tanmateix esvaït per una simpatia inqüestionable. La simpatia, no cal dir"ho, els allibera de moltes fòbies. D'altra banda, entenen que Mallorca és una prolongació de ca seva, i s'escandalitzen com José Luis de Villalonga si acudeixen a un restaurant i la carta està escrita únicament en alemany. Fa uns dies, Villalonga expressava la seva indignació per aquest fet a la columna que signa habitualment a La Vanguardia. Ell, opinava que menyspreaven els seus drets de castellanoparlant, i ni per un moment es plantejava com ens devem sentir els que som catalanoparlants i, a més a més, consideram que aquesta terra és ca nostra. Darrerament, els madrilenyistes han pres partit en contra de la germanització de l'Illa, tot passant per alt que la primera agressió cultural que patim, els mallorquins, no prové d'Alemanya, sinó de Madrid. No tots els madrilenyistes en exercici, és evident, tenen referències clares d'on es troben. Potser no ho volen saber i en tenen prou per a satisfer la seva tolerància autonòmica, sabent que el president Aznar parla el català en família. En qualsevol cas, encara és l'hora que el govern Antich faci una campanya publicitària, adreçada als visitants, que tengui cara i ulls i expliqui de manera clara quina és la nostra identitat cultural. El madrilenyisme "que res no té a veure amb la cultura castellana", és l'exponent d'una cultura de mostrador. Vull dir que els seus seguidors "perquè no s'hi neix, madrilenyista, sinó que el títol s'aconsegueix per recomanació", s'han de deixar veure com sigui. Sobretot a l'estiu, que és quan el poble està a la lluna i necessita imatges i veus que li permetin actualitzar les seves deïtats. Així sorgeix la necessitat urgent, per part dels madrilenyistes, d'acudir a lliuraments de trofeus (de vela o de golf), i d'assistir a festes particulars amb un cert toc de mandonguilla perfumada. La jet set mallorquina fa tot el que sap per ésser"hi convidada. Miquel Fluixà va deixar"se veure a la Nit Niu de la Cala de Sant Vicenç amb una rialla d'orella a orella, una vegada superat el complex de no saber si podia igualar les desqualificacions macarròniques de Gabriel Escarrer envers el Pacte de Progrés. I les ha superades. És evident que Fluixà considera que ha fet un ou de dos vermells, quan allò que ha aconseguit, en realitat, és fer els ous en terra. Però ell no ho sap. A posta es deixa veure a les festes de la jet amb un somriure de polític en campanya. Curiosament, la dreta política no n'és massa partidària, de deixar"s'hi veure. Aquestes converses al jardí amb un tassó de whisky a la mà i una flor a l'orella, són el decorat que defineix el flirteig de la gent socialista amb el capital. La dreta política i el capital ja es coneixen a bastament, i ara per ara la dreta no té temps per a perdre en converses banals. Va per feina. Catalina Cirer i Joan Fageda participaren, dijous, a la processó marítima en honor de la Mare de Déu del Remei. I una setmana abans, Cirer i Estaràs presidien un recital de sarsuela en es Molinar, mentre el cel amenaçava pluja i els trons apagaven les veus dels artistes. Era a l'aire lliure, el poti"poti musical, i elles dues s'asseien entre el públic. La dreta és feinera, i a vuit mesos de les eleccions ja consolida la xarxa dels seus vots entre les capes populars. Les festes d'agost, en els jardins de la jet, són per a la gent guapa, la que ja ho té tot guanyat o tot perdut. Diana de França fa la papallona, Nofre Prohens fa cantar el baríton de boleros Basilio Escudero sota la lluna de Son Vida, i l'esquerra cerca la protecció de Cristina Macaya. A aquesta senyora, Carlos Fuentes l'anomena públicament «la madrina de Mallorca», no sé perquè. A hores d'ara ignor si Miquel Fluixà va ésser convidat a la festa que la madrina esmentada va organitzar divendres passat en Es Canar. Tampoc no sé si hi assistiren molts d'hotelers, però cal suposar que no. Els cent cinquanta euros que tot assistent havia d'entregar per finançar el Projecte Home, suposen una quantitat no assumible per a molts d'ells, en un any marcat per la recessió turística.