Com si fóssim com un poc de juevert

Potser no és saludable viure dels rancors que s'han enconat en el passat però també em sembla igual de nociu, per a certes coses, practicar permanentment l'amnèsia. Dic tot això perquè no hem d'oblidar que quan a Madrid governava el PSOE i aquí governava el PP, l'oblit sistemàtic en què ens sotmetia el govern central era gairebé insultant. Ho revestien amb una capa de vellutada progressia i parlaven que havíem de practicar la solidaritat territorial, especialment amb els andalusos i extremenys, amb els gallecs no calia tant. Així, mentre unes comunitats autònomes rebien inversions pel broc gros, aquí, amb l'excusa que érem els més rics, havíem d'anar amb les precarietats més absolutes. Precarietat en carreteres, en depuradores, en sanitat " qui no recorda Son Dureta única i estibada, no és que les coses hagin canviat molt ara" en educació on no es treballava ni en infraestructures, es va parir una reforma sense preveure'n les necessitats materials, ni tampoc eren gaire primmirats en la qüestió de la normalització lingüística. Hi va haver un temps, curt en què es produí la correspondència política i el PP de Madrid es va dedicar a desballestar la vella guàrdia, les pràctiques de la qual els era un impediment per presentar"se nets i impol·luts davant la cort de les Espanyes. En Cañellas va ser aquell anyell sacrificat a la voracitat d'uns déus inconeguts i que els atorgà la pàtina de tropa presentable. Eliminada la vella guàrdia desmamaren els cadells de l'amo i se'ls feren seus. Era una estampa bucòlica. En Matas, com ara amolla indefenses tortugues, presentà a bombo i plateret el Règim Especial per a les Illes Balears, que era com aquell llibret i aquell rosari que dúiem a les mans els que durant els meus temps, i potser fins fa poc, férem la primera comunió. Un simulacre, un voler mostrar una cara pietosa a través d'aquelles andròmines. Un decorat de cartopedra. I acabaren alguna inversió que els socialistes, amb l'aigua al coll, havien projectat. I ens prometeren autopistes i, simbòlicament inauguraren un tren que no duia enlloc perquè no feien comptes afegir"hi cap travessera. Una dona embarassada havia d'anar a parir a l'Hospital d'Inca i, si no acceleren una mica, ni tal sols podran operar, l'antany nasciturus, de fimosi, si arriba al cas d'haver d'exercitar l'eina. Negociaren unes pèssimes transferències d'educació... Però el poble no anà d'autopistes, ni de trens que no duen a enlloc i aquell llibret i aquell rosari d'estampa de primera comunió que l'anomenaren Règim Especial els semblà com una profanació d'allò que havien cregut i practicat.