Per sí o per no, la figura del lliurepensador no ha arribat a
difondre's tant com la necessitat històrica proposava ni com la
seva condició obligava, i només el fet que es qualifiqui així
alguns personatges públics indica ja que pensar lliurement i
divulgar lliurement allò pensat continua essent una possibilitat
només a l'abast de la minoria. La cosa és paradoxal, perquè el dia
que tothom pugui ser realment un lliurepensador, el mot
desapareixerà, i mentre s'empri serveix molt més per asssenyalar el
negatiu dels qui pensen i parlen i escriuen al dictat d'un altre
que els qui tenen la sort i l'ànim de fer-ho lliurement. No penso
només en els intel·lectuals d'elit, ni en ningú en concret, sinó
més aviat en la pregunta constant que suscita la informació que
rebem, que convida sovint a sospitar que hi ha més autors dels qui
signen. (Un cop presentada la qüestió, potser el lector ja té un
parell de noms al cap!).
Gairebé tothom ha après a distingir a primera vista
l'intel·lectual a sou "encara que molts voldríem ser-ho, si el sou
i els encàrrecs ho compensen!" i a percebre l'intel·lectual
dogmàtic, dogmatitzat per alguna dogmàtica moral o per la religió,
o pel poder de torn, o per coses tan fatals com la línia editorial,
els interessos de classe, els rànkings d'opinió, les preferències
del públic o, senzillament, la voluntat d'agradar, amb el regal que
ha anat suposant que aquesta etiqueta pugui ser atorgada a mitjans
sencers, sense que faci falta anar nom per nom. I també s'ha fet
fàcil veure el llautó del figura sense criteri, que defensa amb la
mateixa contundència "en el breu interval de quinze dies" l'opinió
del govern i de l'oposició, o de la indústria nuclear i dels
ecologistes, sense manies. L'escala, en termes estadístics, potser
no és exactament aquesta "personal a sou, opinador esclavitzat per
un o més motius, i finalment patums sense criteri", però la
classificació pot servir per identificar moltes emboscades quan hom
avança en la informació diària, assetjat pels dogmes i els pactes,
les vaguetats i els allaus numèrics, les firmes de prestigi, els
acudits de sempre i els prejudicis ideològics, per no esmentar el
preu dels diaris o la il·legal càrrega publicitària dels
telenotícies.
Jo mateix ho tenia més o manco clar, i els darrers temps havia
anat contrastant aquesta taxonomia, però algunes experiències
acumulades els darrers dies m'han projectat més d'un dubte. He
llegit, per exemple, que «rompre un coco és un símbol del
trencament de la dura capa externa de l'ànima, per descobrir la
vida que dus a dins» i jo que no m'acabo de creure això de l'ànima
"sincerament, cada dia tinc més dubtes sobre el fet que tinguem un
cervell", que tinc fòbia als cocos i a tots els seus derivats, i
cap interès per tenir més vida interior (deixant de banda que això
de la vida, interior o exterior, és qüestió de blanc o negre, o en
tens o no en tens, i prou)... no veig gens clar que això ho hagi
escrit un intel·lectual a sou (de la indústria cocotera?), algú
esclavitzat per les modes o els interessos de classe (hi ha una
moda del coco?, o de l'ànima?, o és fruit més burgès que proletari,
potser més colonial que metropolità?, o és l'ànima que és burgesa o
proletària?), o algú sense criteri (o amb el criteri erroni sobre
els cocos, les ànimes i la relació mútua).
Per si algú vol assajar la catalogació de l'apartat de
no-lliurepensadors, i així de retruc la de pensar lliurement, deixo
alguns exemples d'altres notícies que permeten especular-ne sobre
l'autor, començant per les fàcils: l'home modern té una confiança
excessiva en la tecnologia (això ben segur que no ha estat escrit
per cap centreuropeu, si de cas per un centreuropeu abans de les
pluges d'aquests dies), la Comissió Europea senyalà els fabricants
de productes bio perquè no hi empren productes procedents de
l'agricultura ecològica (alerta, perquè la normativa estatal no els
obliga a fer-ho!), i les pròximes revolucions consistiran que
tothom tindrà un hort a casa seva (amb hort o sense, la revolució
es limitava tradicionalment a exigir que tothom pugui menjar).
Fàcils, no?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.