Per sí o per no, la figura del lliurepensador no ha arribat a difondre's tant com la necessitat històrica proposava ni com la seva condició obligava, i només el fet que es qualifiqui així alguns personatges públics indica ja que pensar lliurement i divulgar lliurement allò pensat continua essent una possibilitat només a l'abast de la minoria. La cosa és paradoxal, perquè el dia que tothom pugui ser realment un lliurepensador, el mot desapareixerà, i mentre s'empri serveix molt més per asssenyalar el negatiu dels qui pensen i parlen i escriuen al dictat d'un altre que els qui tenen la sort i l'ànim de fer-ho lliurement. No penso només en els intel·lectuals d'elit, ni en ningú en concret, sinó més aviat en la pregunta constant que suscita la informació que rebem, que convida sovint a sospitar que hi ha més autors dels qui signen. (Un cop presentada la qüestió, potser el lector ja té un parell de noms al cap!).

Gairebé tothom ha après a distingir a primera vista l'intel·lectual a sou "encara que molts voldríem ser-ho, si el sou i els encàrrecs ho compensen!" i a percebre l'intel·lectual dogmàtic, dogmatitzat per alguna dogmàtica moral o per la religió, o pel poder de torn, o per coses tan fatals com la línia editorial, els interessos de classe, els rànkings d'opinió, les preferències del públic o, senzillament, la voluntat d'agradar, amb el regal que ha anat suposant que aquesta etiqueta pugui ser atorgada a mitjans sencers, sense que faci falta anar nom per nom. I també s'ha fet fàcil veure el llautó del figura sense criteri, que defensa amb la mateixa contundència "en el breu interval de quinze dies" l'opinió del govern i de l'oposició, o de la indústria nuclear i dels ecologistes, sense manies. L'escala, en termes estadístics, potser no és exactament aquesta "personal a sou, opinador esclavitzat per un o més motius, i finalment patums sense criteri", però la classificació pot servir per identificar moltes emboscades quan hom avança en la informació diària, assetjat pels dogmes i els pactes, les vaguetats i els allaus numèrics, les firmes de prestigi, els acudits de sempre i els prejudicis ideològics, per no esmentar el preu dels diaris o la il·legal càrrega publicitària dels telenotícies.

Jo mateix ho tenia més o manco clar, i els darrers temps havia anat contrastant aquesta taxonomia, però algunes experiències acumulades els darrers dies m'han projectat més d'un dubte. He llegit, per exemple, que «rompre un coco és un símbol del trencament de la dura capa externa de l'ànima, per descobrir la vida que dus a dins» i jo que no m'acabo de creure això de l'ànima "sincerament, cada dia tinc més dubtes sobre el fet que tinguem un cervell", que tinc fòbia als cocos i a tots els seus derivats, i cap interès per tenir més vida interior (deixant de banda que això de la vida, interior o exterior, és qüestió de blanc o negre, o en tens o no en tens, i prou)... no veig gens clar que això ho hagi escrit un intel·lectual a sou (de la indústria cocotera?), algú esclavitzat per les modes o els interessos de classe (hi ha una moda del coco?, o de l'ànima?, o és fruit més burgès que proletari, potser més colonial que metropolità?, o és l'ànima que és burgesa o proletària?), o algú sense criteri (o amb el criteri erroni sobre els cocos, les ànimes i la relació mútua).

Per si algú vol assajar la catalogació de l'apartat de no-lliurepensadors, i així de retruc la de pensar lliurement, deixo alguns exemples d'altres notícies que permeten especular-ne sobre l'autor, començant per les fàcils: l'home modern té una confiança excessiva en la tecnologia (això ben segur que no ha estat escrit per cap centreuropeu, si de cas per un centreuropeu abans de les pluges d'aquests dies), la Comissió Europea senyalà els fabricants de productes bio perquè no hi empren productes procedents de l'agricultura ecològica (alerta, perquè la normativa estatal no els obliga a fer-ho!), i les pròximes revolucions consistiran que tothom tindrà un hort a casa seva (amb hort o sense, la revolució es limitava tradicionalment a exigir que tothom pugui menjar). Fàcils, no?