Quadern de viatge

Per aquells que no han tengut ocasió de llegir el díptic de presentació, transcriuré unes línies que volen explicar les intencions de la col·lecció: La Qüestió Nacional és un intent de donar resposta a totes les preguntes que giren a l'entorn del nacionalisme, i de fer-ho mitjançant l'opinió d'aquells que, d'una manera o altra, tenen vinculacions intel·lectuals i/o emotives, àdhuc responsabilitats, amb el fet nacional. Es tracta d'obrir un debat plural a través de distintes sensibilitats, una reflexió, metòdica i profunda, acurada i documentada, sobre la nostra situació actual, ja sigui social, econòmica, lingüística, política o cultural; d'analitzar els referents del passat, oblidats o menystinguts, i , sobretot, d'intentar esbrinar quin és el futur que ens espera, per si de cas podem intervenir-hi. És per aquest motiu que aquesta col·lecció intenta oferir tot un ventall de conviccions, coincidents o divergents, des de perspectives ideològiques distintes, aportacions que enriqueixin la visió d'un tema que ens convé examinar, revisar i, fins on ens sigui possible, treure'n conclusions que serveixin per edificar la nació que tots volem. Només és atribuïble a la nostra incapacitat el fet que entre els autors elegits no hi hagi persones d'ideologia més conservadora, perquè la seva visió completaria les sensibilitats polítiques que ara mateix representen els ciutadans.

La presentació dels dos primers volums, els d'en Jaume Armengol, Socialisme i nacionalisme, i d'en Bernat Joan i Marí, Eivissa i Formentera en la construcció nacional, foren presentats per n'Andreu Manresa el primer i per en Joan Marí el segon. Francesc Antich féu d'introductor i de moderador. (La identitat reeixida, d'en Bartomeu Mestre, fou presentat per en Llorenç Capellà unes setmanes més tard). A partir d'aquí, per estranyes i estúpides raons, es destapà la caixa dels llamps, amb tot un seguit d'articles, rèpliques i cartes al director que ens agafaren per sorpresa. Més sorprenent, però, era el fet que totes les intervencions a la premsa incidissin sobre aspectes circumstancials, però cap d'elles, ni una sola parlàs dels continguts d'ambdós llibres. Aquest és un símptoma de cultura terminal, de pobresa intel·lectual, de gelosies. Perquè cal recordar a tots aquells que han escrit sobre l'esdeveniment, la col·lecció, l'elecció dels autors o dels presentadors, que el més important i discutible d'un llibre és el seu contingut, no els accidents que l'envolten. Hom pot estar d'acord o en desacord amb l'opinió que expressa l'autor, àdhuc pot discutir l'estil, la seva capacitat conceptual, els encerts o els errors de la seva anàlisi, però cap dels qui s'han referit als llibres editats ha estat a l'alçada intel·lectual exigible.

Més greu és el fet que alguns hagin mentit, no sé si per ignorància, mala fe, idiotesa o totes tres coses juntes. Deu ser cert que la militància ideològica mariana anul·la la capacitat de discerniment, entela l'objectivitat i retalla la llibertat necessària per actuar en justícia. Des de la més absoluta independència, digueu-me ingenu, tenc la convicció que aquest petit patit país necessita, quant a la seva identitat nacional, unir i no separar, afegir i no retallar. Necessita el debat, la reflexió i la crítica, establir criteris de prioritat. Necessita el consens per dur endavant allò que ens és vital i sense lo qual la nostra identitat està en perill.