algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 21°
30°

Dumas, Nietzsche, Pérez Reverte...

Dia 24 de juliol va fer 200 anys del naixement d'Alexandre Dumas. Va ser un escriptor de qualitat mediocre, però té una importància enorme en la història social de la literatura. Convé recordar-lo. És un dels principals creadors de la novel·la serial. El serial, el fulletó, que es publicava en cada periòdic a partir de 1830 va fer triplicar la tirada de la premsa diària, i això vol dir que es va generalitzar la lectura. El periodisme de serial significà, per tant, la democratització de la literatura, i va ser contemporani de la difusió del socialisme. Gramsci, un intel·lectual marxista perseguit per Mussolini, dóna una gran importància social a la literatura popular, capaç de connectar amb extenses capes de la població. Precisament, queixant-se de la inexistència d'una literatura popular a Itàlia, diu coses que ens són ben pròximes: «No existeix, de fet, ni una popularitat de la literatura artística ni una producció indígena de literatura «popular» perquè manca una identitat de concepció del món entre «escriptors» i «poble»; és a dir, els sentiments populars no són viscuts com a cosa pròpia pels escriptors, ni aquests tenen una funció «educativa nacional», és a dir, no s'han plantejat ni es plantegen el problema de donar forma als sentiments populars després d'haver-los viscut i convertit en cosa pròpia». Continua Gramsci amb interessants consideracions sobre la literatura popular com a vehicle de la ideologia de l'autor: «Les novel·les de Dostoievski deriven culturalment de novel·les de fulletó tipus Sue. (...) determinats corrents culturals (ideologies) poden tenir una doble expressió: una expressió merament mecànica d'intriga sensacional (Sue, etc.) i una expressió «lírica» (Balzac, Dostoievski i, en part, Víctor Hugo). Els contemporanis no sempre s'adonen del descens de nivell d'una part d'aquestes manifestacions literàries. L'exemple més clar és el de Sue, el qual fou llegit per tots els grups socials i «commovia» fins i tot persones de «cultura» i caigué després al nivell d'«escriptor llegit únicament pel poble» (la «primera lectura» dóna purament, o gairebé, sensacions «culturals» o de contingut i el «poble» és un lector de primera lectura, acrític, que es commou per la simpatia envers la ideologia general de què el llibre és expressió, sovint artificial i voluntària)». Això du necessàriament a reflexionar sobre la caricatura de novel·la d'aventures que fa actualment Arturo Pérez Reverte. I dic caricatura perquè la seva mediocritat literària no és filla de la improvisació i les tècniques esterotipades i convencionals que requereix el fulletó per tal de mantenir l'atenció i el suspens a cada final de capítol, sinó que és el resultat de la seva incapacitat. Això no impedeix que la seva obra sigui també un vehicle ideològic com ho era la d'Alexandre Dumas. Torna a ser interessant aquí reproduir les reflexions de Gramsci sobre la influència de Dumas en Nietzsche: «Cada cop que ens trobem amb un admirador de Nietzsche cal preguntar-se si les seves concepcions «superhumanes», contra la moral convencional, etc. són realment d'origen nietzscheà, és a dir d'una elaboració mental que calgui situar en l'esfera de l'«alta cultura», o bé si tenen orígens molt més modests, connectats, per exemple, amb la literatura de fulletó. (...) sembla possible afirmar que molta pretesa «superhumanitat» nietzscheana té com a únic origen i model doctrinal no Zaratustra sinó El Comte de Montecristo d'Alexandre Dumas. (...) quan llegim que algú és admirador de Balzac, cal posar-se en guàrdia: també en Balzac hi ha molta influència de la novel·la de fulletó.(...) S'entén fàcilment que hom tingui el pudor de justificar mentalment les pròpies concepcions amb les novel·les de Dumas i Balzac: per això hom es justifica amb Nitzsche i admira Balzac com a escriptor d'art i no com a creador de figures novel·lesques de tipus fulletó». Seria interessant resseguir el pensament parafeixista de Nietzsche en l'obra de Pérez Reverte. Segurament també en la qüestió ideològica arribaríem a la mateixa conclusió que m'ha comentat el professor P. cuadrado: «Dumas és l'original i Reverte és la còpia». Però si posam prop de 200 anys entre original i còpia pot resultar anacrònica i estentissa. O, per ventura, és més pertinent preguntar-se si el feixisme avui és, efectivament, un anacronisme?

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.