És un fet objectiu que la presència de moros a les nostres platges és inferior a la seva presència real a Mallorca. I no escandalitza ningú la constatació d'aquesta diferència real de comportament. Igualment, la presència de mallorquins al carrer és inferior a la nostra presència real a la nostra illa. Els forasters són més trescadors que els mallorquins. Són més nòmades. Els mallorquins som més sedentaris que ells. Maldament el règim que patim no toleri que constatem diferències entre ells i nosaltres. N'hi ha prou amb sortir a fer una volta pel carrer un dia qualsevol de processó o de fira, que són els dies que surt tothom al carrer, per comprovar com el català, a la majoria de pobles, es parla més que no l'espanyol. Vol dir que trob que l'espanyol es parla poc a Mallorca? No! Vénc a dir que no ens podem escoltar gaire les enquestes com la que ha feta no fa gaire el Govern de les Illes Balears, i que aquest Diari va publicar a mitjan juliol, segons la qual el foraster es parla arreu de Mallorca més que el mallorquí. No ens la podem escoltar si, com és de suposar, l'enquesta és feta al carrer.
Els colonitzadors no hi poden fer més: els surt de dins la inflera de xifres, la sumera i la multipliquera a l'hora de donar números sobre la seva realitat. Els mallorquins, els catalans, com tots els pobles colonitzats, tenim la tendència inversa: tendim a creure que la magror que duim ens és innata, i no així com és: resultat de la fam que la política colonial ens ha feta patir. I tendim a restar i a dividir encara més, a fer més llàstima de la necessària a l'hora de fer números sobre la nostra realitat.
I l'assumpte no s'acaba aquí, no!: llavors hi ha la diferència de conclusions a què arriba el colonitzador davant un mateix fet, en aquest cas sobre el fet immigratori, segons si l'afectat és ell o si som nosaltres. Quan ens diuen que els hispanoparlants són el 50% o més a la nostra terra, en lloc de dir que, precisament per això, hi ha més motiu que mai per fer política per restablir l'ús normal del català, no: Ens diuen "«lo veis como sois una sociedat bilingüe i que habeis de ser tolerantes»? Ara bé: què passa quan són ells els afectats per la immigració no ja un 50%, sinó en el tant per cent que tenen ara, que no deu arribar ni a un 5%? Està ben clar: normes de regulació de la immigració, lleis d'estrangeria, vaixell cap al Marroc als «sin papeles» i qualque pallissa de la seva policia a més d'un súbdit de pell fosca. Per ventura sentíreu mai la Brunete medi...tica demanant «bilingüismo» castellà-àrab a El Ejido? Els sentíreu dir que les llengües són de les persones i no dels territoris i que, per tant, El Ejido era bilingüe? O més aviat allò d'«estamos en España»? Aquests sí que l'hi tenen clar i ben redeclar, al principi de territorialitat! Ja ho provarà, emperò, un indígena, de demanar control de la immigració: recordau de quina manera mossegaren en Gabriel Canyellas o n'Heribert Barrera, quan gosaren insinuar"ho.
El mallorquinisme "i ja no diguem el catalanisme al Principat" s'és equivocat en obsessionar"se amb la integració dels immigrants com a passa prèvia cap al nostre alliberament nacional. Som nosaltres, els qui ens hem de reintegrar a la catalanitat, a la mallorquinitat i ens hem de fer forts a casa nostra. Només quan els hispanoparlants ens veuran forts i cohesionats els estirarem, sense voler, a fer"se dels nostres. Ai si, en lloc d'invertir el temps en comptar els hispanoparlants, l'invertíem en integrar"nos a nosaltres mateixos! Estaríem salvats!
L'experiència del Principat "i la de Mallorca" demostra que, mentre estiguem sota domini espanyol, la difuminació de les dues comunitats, la catalana i l'espanyola, en una de sola no mena, en general, a la catalanització dels espanyols, sinó a l'espanyolització dels catalans. Això mateix passa al nord de la nostra nació amb els francesos. Toca, idò, que marquem, identifiquem, estructurem i proclamem la comunitat mallorquina indígena i li adrecem en primer lloc a ella el missatge mallorquinista. Vénguin mil, cent mil o un milió d'espanyols, la comunitat indígena és present en aquesta terra fa prop de vuit segles. Només si trencam la tendència a l'espanyolització d'aquesta comunitat, només si resistim i ens mantenim diferents i autoidentificats, podrem dur a cap l'alt ideal de la remallorquinització de la nostra terra. Al Quebec no és cap tabú dir la veritat: que, en funció de comportaments i no de llinatges, hi ha dues comunitats, l'anglòfona i la francòfona. Ni és tabú a Irlanda. Ni a Flandes. Ni a Lituània. Per què ho ha de ser a casa nostra? Així és que, ben mirat, ens calen Rabascos i no Pujols. En Rabasco no és ràbia, que ens ha de fer. És una aferrada pel coll, que li hem de donar en topar"lo pel carrer. De quina manera ens ajuda a prendre consciència de mallorquins!
