Un tall de síndria

La síndria s'ha de menjar a mossegades, obligant-te a xuclar si no vols que el suc et llenegui barbeta avall, com les gotes d'aigua un dia de pluja en els vidres del cotxe de ton pare "qui no ha jugat a les carreres de gotes, dins d'un vehicle mirant com davallen? Has d'apostar per una, i veure com van fent camí, paral·leles, una darrere l'altra, fent corbes i ziga-zagues, segons com". I, tanmateix, és impossible sortir indemne de la brega amistosa amb el fruit estiuenc. Per més esment que hi posis, sempre hi ha qualque gota que arriba victoriosa a l'objectiu i et marca els faldons, la màniga, damunt la cuixa "en contacte amb la pell primer la notes fresca i ho agraeixes; després sents com l'epidermis se t'empapussa, aferradissa i delatora". Menjar la síndria emplatada, amb coberts i torcaboques penjat del coll de la camisa és com un insult a l'esperit lúdic de la fruita. L'elegància, de vegades, és barroera. Com escoltar un concert de bon funk assegut en una llotja pretenciosa, rodejat de públic empolainat i escleròtic. Perquè una síndria és una festa exuberant, convida a sacrificar-la en grup, meam qui la talla més primoia, no sé com et pots menjar els pinyols; per a mi gruixada i voluptuosa, tu en vols un tel gairebé sibarític, d'aquells que es desfan a la boca. Enfront del plaer solitari, gairebé onanista, de les cireres, els albercocs, les prunes "la fruita; en aquest article l'únic plaer sensual que ens ocupa ve pel gust i les textures", els nísperos o les taronges "compartir una bona taronja és símptoma de generositat extrema i gairebé malaltissa, com repartir la ració de xocolata", els melons i les síndries demanen ser menjats compartits i en comunitat, a la fresca i sense etiqueta, com de vacances. Els dos permeten desviacions clàssiques i refinades "meló amb cuixot, en amanides, amb pasta" i variacions de moda "sopa de meló, gaspatxo de síndria", però menjar-se una síndria en grup és com un hàpening de matança, mediterrània pura, horabaixant, davant la mar, asseguts en rotlana en un racó ombrívol, compartint batalletes insubstancials i banals com l'actualitat estiuenca.