Fa uns anys, vaig aterrar a un Institut i, per completar horari,
vaig impartir sis hores de Llengua castellana, a més de les dotze
de Llengua catalana. Aquesta experiència em va fer pensar "i de
fet, així ho he manifestat en molts d'escrits" en la conveniència
que hi hagués entre ambdós Departaments una relació didàctica i, si
més no, de comunicació, ja que el fet de treballar d'una manera tan
separada perjudicava tot l'alumnat. Record la poca coherència a
l'hora de decidir els llibres de lectura de català i de castellà:
en castellà es proposaven traduccions i, en canvi, en català
sobretot eren autors originals, quan la lògica didàctica ens diu
que les traduccions s'han de llegir en la primera llengua i no en
la segona. També record que quan explicava continguts al grup de
castellà repetia conceptes, fins i tot de manera contradictòria ja
que els llibres no pertanyien a la mateixa Editorial, que ja havien
vist en català, o a l'inrevés. Segons la planificació del curs,
anticipava aprenentatges de castellà ja que la programació la fèiem
sense tenir en compte absolutament per a res la de català, o
ensenyava els continguts específics sense tenir en compte els
comuns. Quant a les sessions de literatura, el tema era més
estrambòtic: els mateixos conceptes literaris eren explicats d'una
manera o una altra en diferent temporització, com si es tractàs de
qüestions sense cap tipus de relació. Els comentaris de text, les
anàlisis morfològiques i sintàctiques, tots els referents
metalingüístics, formaven part de contextos contradictoris, amb
nomenclatures diferents i amb metodologies sense cap tipus de
coherència. Explicàvem castellà com si es tractàs de la mateixa
llengua que estudiava l'alumnat de Valladolid o de Sevilla, sense
tenir en compte que la primera llengua de l'ensenyament era la
pròpia de la Comunitat, la llengua amb què s'havien d'aprendre
primer els continguts innovadors i la llengua primera de referència
en el sistema educatiu. I és veritat que l'organització mateixa
dels Departaments afavoria aquesta situació tan estranya, ja que no
hi havia ni la voluntat ni la capacitat de poder saber què, com i
quan s'ensenyava, i què, com i quan s'avaluava. I puc assegurar que
mai la Llengua catalana sortia reforçada d'aquest procés.
La darrera normativa publicada de la Conselleria d'Educació i
Cultura ordena a tots els centres docents que la llengua catalana
és la llengua vehicular de tot l'ensenyament, i en aquesta llengua
s'han d'impartir els ensenyaments (Decret 125/2000); així mateix,
regula les funcions de la Comissió de Normalització Lingüística i
del Coordinador de la Comissió (Instruccions de la Direcció General
de Planificació i Centres per a l'organització i el funcionament
dels centres docents d'educació secundària), que serà nomenat pel
director del centre docent: la responsabilitat de la normalització
lingüística és de l'Equip directiu, com ho és la planificació i
execució del funcionament del centre, segons la normativa vigent.
El Departament de Llengua ha d'ensenyar llengua, i ho ha de fer
atenent la tipologia d'alumnat per tal de poder assolir els
objectius obligatoris; i la manera d'ensenyar llengua serà diferent
en un centre del Pla de Mallorca que en un centre costaner, per
exemple. Si la llengua vehicular del centre, i la llengua
d'ensenyament, és i ha de ser la llengua catalana; si la llengua
d'acollida lingüística i dels tallers de llengua és i ha de ser la
llengua catalana; si la llengua amb què el centre s'ha de
relacionar interiorment i exteriorment és i ha de ser la llengua
catalana, el procés de normalització lingüística ha d'esdevenir una
responsabilitat de tot el centre educatiu, amb l'Equip directiu al
davant, com a màxim responsable. El Departament de Llengua no ha
d'assumir, ell tot sol, el compromís i el risc que suposa dur
endavant tot el projecte de la Comissió de Normalització
Lingüística: es tracta d'un compromís de tota la comunitat
educativa i que la responsabilitat sigui assumida per tots els qui
participen en el procés educatiu de l'alumnat.
El Currículum Integrat de Llengües (CIL) ofereix la possibilitat
d'asseure al voltant de la mateixa taula professorat de llengua que
treballa amb el mateix alumnat, i que té l'obligació que assoleixi
els objectius prescrits en la normativa. Si en aquests moments,
després de molts d'anys d'ensenyament de llengua, poguéssim
assegurar que l'alumnat que surt dels centres de secundària domina
la llengua, té les mateixes competències que en castellà,
segurament no caldria parlar d'aquest Currículum; però no és així:
l'autisme didàctic ens mena cap a un atzucac perillós que no ens
convé de cap de les maneres. Aquest Currículum no lliga els
Departaments a una única manera de treballar, sinó que estableix
diferents graus d'implicació que van des d'una posada en comú de la
nomenclatura metalingüística fins a la definició dels continguts
comuns i específics de cada matèria per tal d'ensenyar"los més
coherentment. La Conselleria d'Educació i Cultura ha publicat un
document inicial sobre les mesures organitzatives del Currículum;
ara acaba de sortir un segon nivell de concreció i, ben aviat,
sortiran models del tercer nivell. Aquesta documentació la rebran
tots els centres de secundària de les Illes Balears.
El CIL no elimina cap dels continguts específics de llengua que
són motivadors de consciència lingüística, o aspectes
sociolingüístics, o estatus legal, o història de la llengua, ans al
contrari: els dóna coherència didàctica i els emmarca en un procés
més motivador i compartit que no abans.
Des de l'ICE coordinam els Seminaris de Tractament de Llengües
que realitzen el professorat de castellà, anglès, francès,
alemanys, grec i llatí. Aquests dos darrers cursos s'ha explicat el
CIL, i les propostes d'actuació d'aquest col·lectiu d'ensenyants
són ben aclaridores "podem aportar els resultats que calguin" sobre
el tractament de llengües en els centres de secundària. En primer
lloc tots tenen ben clar que la llengua vehicular i primera del
centre és la catalana, i que la resta d'ensenyaments han de ser
coherents amb aquest referent; que l'experiència seva "com a
alumnat d'Institut" ha estat prou contundent per estar ben
predisposats a no repetir"la, ja que consideren una aberració
didàctica no tenir en compte els coneixements i la competència
lingüística a l'hora d'ensenyar llengua; que es poden estalviar
moltes interferències, moltes repeticions innecessàries que,
sovint, quan es fan sense coherència, són contraproduents; que es
pot aprofitar la competència subjacent comuna per reforçar
l'aprenentatge de llengua; que s'ha d'eliminar l'anticipació
d'aprenentatges en la segona llengua; que s'ha d'avaluar de manera
coherent i cohesionada l'aprenentatge de la llengua; etc.
Pensam que és una passa endavant en el procés d'ensenyament de
llengües i, conjuntament amb les mesures ordenades, és una doble
passa per a la normalització lingüística dels centres docents de
les Illes Balears.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.