Cristòfol Colom

El senyor José Antonio Lorente, que és un científic que dedica les seves valuoses hores a estudiar les despulles dels morts anònims per tal de saber qui foren en vida, ha aconseguit permís per a baixar a diferents fossars a la recerca dels ossos autèntics de Cristòfol Colom. Pretén, a més a més, recuperar el passat que ell, Colom, va tenir cura de fer desaparèixer. En dos anys, segons Lorente, tindrem a disposició dels historiadors el seu àlbum familiar. En conclusió, sabrem si era mallorquí, genovès, portuguès o jueu, i si el va infantar Margalida Colom com a conseqüència del seu romanç amb el Príncep de Viana. Tot això li durà una feinada, al doctor Lorente. El cadàver de Colom ha estat un cadàver bellugadís. Per entendre'ns, ha viatjat més que els baguls de na Piquer, com se solia dir seixanta anys enrere de qui no parava. Així, Colom té tomba pròpia a Sevilla i a la República Dominicana, i no es pot descartar que disposi de qualque nínxol de lloguer a Valladolid i a Cuba. El doctor Lorente haurà de baixar molts d'escalons per recuperar una mostra dels ossos que hi ha enterrats a cada un d'aquests llocs. Tanmateix, cas d'aconseguir-los, la seva feina no haurà fet més que començar. Les persones importants que varen viure fa molt, deixaren parats tota mena de paranys per a posar-ho difícil a la ciència. És més que probable que en obrir el fèretre de la catedral de Sevilla, el doctor Lorente es trobi amb dos cranis i tres peus, per dir-ne una de grossa. I així com són d'exagerats els sevillans, diran que en lloc de dues calaveres n'hi havia set i ja tindrem Colom convertit en el monstre dels set caps. Serà, aquesta, una nova infàmia a afegir a la llegenda negra que anul·la i no ens deixa veure la seva biografia autèntica. Perquè, qui era, en realitat, Colom? El nét de Blanca de Navarra? Un felanitxer sense cor, dedicat a la pirateria? Ningú no ho sap amb certesa, descomptant-me a mi i a una senyora que, fa uns mesos, va tenir la gentilesa de comunicar-m'ho per escrit. Concretament, en una carta datada a Palma el vint-i-dos de març d'enguany. En opinió de la senyora R.M. "signa la declaració amb el seu nom sencer", Colom c'est moi. Sí, sí, tal com ho han llegit. Després de saludar-me amb un jovial «hola Lorenzo», la senyora de referència no perd el temps en preàmbuls. Diu el següent: «Te he visto pasar y te voy a dar una buena notícia. Tu eres Cristóbal Colón. No lo sé de ahora. Tu parecido es enorme, pero mi director lo captó... Lo tomas bien o no, da lo mismo». Després de parlar d'altres coses, em dóna permís per a publicar aquesta revelació del tot transcendent, no cal dir-ho. I conclou, la carta, de manera rotunda. «Así se dirán menos tonterías sobre Cristobal Colón», escriu, al peu de la signatura. La cosa, per tant, sembla clara. De manera que les institucions que volen abocar calés per a descobrir qui era Colom poden destinar-los a projectes més sòlids. Per exemple, a la recuperació i reproducció del Glycymeris inflata, un mol·lusc destinat a donar un gust ben a la mallorquina a les paelles del futur. Qui vulgui saber d'en Colom, que deixi de tafanejar entre ossos i que em véngui a veure. Això sí, al senyor Lorente el veig venir i li par els peus per endavant. Que ho sàpiga: no li don permís ni per arrabassar-me un cabell amb vista a l'anàlisi posterior. Ni a ell ni a ningú altre. La ciència és voraç de mena, i avui un cabell i demà una ungla acabaria esquarterat en dos dies.