Gairebé farà un any que vaig tenir la sort de compartir taula i sobretaula amb n'Isidor Torres, el batle de Formentera. Parlàrem de moltes coses, especialment d'educació i de cultura. De Formentera, de la d'abans i la d'ara. De les virtuts i les mancances de l'illa. I també, del cas, del cas que l'ha feta famosa pels racons dels jutjats. En el fons, li estan una mica agraïts, per no dir molt, al cas Formentera. Fou l'estaló definitiu que els havia fet guanyar les eleccions. El poble va fer justícia i no anà de berbes. Formentera se sent oblidada. No sé fins a quin punt en tenen una mica de síndrome, vull dir. I són molt susceptibles a totes les coses que els afecten. Els en manquen moltes si es compara amb una altra illa, se senten la darrera arruga del món. Per això, els formenterencs surten tant com poden, però hi tornen, com tornava l'àguila al niu de Costa i Llobera. Però els va caure molt tort que, en una illa de tantes mancances, d'oblits tan sistemàtics, de prejudicis fonamentats i alimentats, en una illa tan petita, els va caure molt tort que hi anassin a raure una bona colla de gent, com a votants, que no era ni Juan, ni Marí, ni Torres, ni Planells, sobretot una gent que no devia saber dins quin sostre de la memòria tenien estojada la silueta allargassada d'aquesta petita illa. Ni tan sols aquells que gaudiren de la sort o del privilegi de, cinc mesos abans de les eleccions, poder tornar a la terra dels seus ancestres. Per això els va molestar als formenterencs que els empeltassin tota aquesta gent i que fossin aquests, des de la ignorància més supina del territori poguessin decidir els destins d'aquella illa. Els va fer justícia, el poble. Ho deia amb aquella carona que té n'Isidor, carregada de formenterisme, si es pot dir així, però alhora vigorosa i tot sabent què necessita la seva illa, i també que li'n sobra.

No vull ni puc posar en dubte que l'instructor del cas, el jutge Montserrat, no pugui tenir tota la raó. Com a mínim la raó jurídica, que és una raó que se'ns escapa a molts de mortals i que la fan anar d'un cap a l'altre sense que li vegem clar el dibuix: prescripció de delictes, defectes de forma, estafes milionàries amb dos glòria patris de penitència. I tot allò que tu i jo, un bon diumenge de Pasqua, farts de panades i robiols, i tot olorant el rostit ens podem imaginar.

Però posem-nos a imaginar. Que per alguna cosa tenim la potestat de dibuixar dins un plec de la mollera un itinerari vital diferent d'així com ha estat. I és clar, el diumenge de Glòria, avui, és un dia gran per als cristians perquè Jesucrist va vèncer la mort i, com qui va a comprar les ensaïmades, es va aixecar tot xalest i va empènyer la pedrota que feia de porta al xalet adossat que en Josep d'Arimatea li havia deixat per fer-se un resset vital en aquestes vacances de no res. Però què hauria passat si Judes no hagués armat la traïció. Això és difícil, de totes maneres d'imaginar, especialment ara que vint-i-un segles després "pam envant pam enrere" tots duim un Judes dins el cor i per menys de trenta monedes safalcaríem allò que no està escrit en les escriptures. Per tant, és difícil no imaginar-se la traïció a Getsemaní. Però què hauria passat si hi hagués hagut feeling entre en Pilats i el Bon Jesús. Si tots dos fossin simpatitzants del mateix partit polític, com diuen que ho són en Matas i en Montserrat, i en comptes d'amollar en Barrabàs, que era el predilecte del poble, haguessin amollat el Bonjesús, que per ventura ja havia donat una paga i senyal al d'Arimatea perquè li llogàs l'adossat. Què hauria passat? Hauria mort Jesús? S'hauria d'haver deixat mossegar per un ca i que li entrassin el tètanus, per exemple? Si fóra així, quins passos processionalment devots trauríem a passejar fent gimcanes per les esbudellades artèries urbanes d'en Rodríguez? Què hi diria la protectora d'animals, si malmetien o difamassin la imatge del ca damunt els cadafals, entre boscos de caperutxes, o cuculles? Quin atractiu turístic tendrien? No en farien escarni, els europeus del nord enllà com fan amb les curses de braus? Si Barrabàs hagués tengut un cert grau de connivència amb Jesús de Natzaret i no l'hagués enviat al patíbul del Gòlgota, quines panades ens hauríem menjat, tu i jo, quin frit de pasqua hauríem paït, quin rostit d'altar fumat i missa de tres no ens esperaria avui a taula? Què celebraríem? Sortosament per a la història, en aquell temps en què el Bon Jesús i Sant Pere anaven pel món, els que havien d'interpretar el guió ho feien sense afegir-hi ni una coma. No com ara, que ens farien creure que els bancs de l'església ballen o que setanta-quatre argentins triaren voluntàriament Formentera per posar-se cabal amb la terra que un dia els va veure néixer.