Com preservar els drets de còpia i d'autor, davant les facilitats associades a les tecnologies digitals, està esdevenint una de les guerres "incruentes, de moment" més característiques i significatives de l'era de la informació. La situació és tan dramàtica que, fins i tot, alguns dels intents més barroers de protegir la forma anacrònica i obsoleta de negoci que tracta d'emparar els drets de còpia, han resultat ser obertament contraris a principis constitucionals, com ja ha passat als Estats Units. Fet i fet, un dels terribles efectes col·laterals dels atemptats de l'onze de setembre passen per una descarada predisposició de legisladors i legislats cap a una renúncia a llibertats bàsiques en favor d'una suposada major seguretat.

Una tendència que, sigui dit de passada, malauradament no és exclusiva ni del món digital ni d'Amèrica, tal com palesen algunes de les darreres informacions polítiques estatals.

La darrera batalla per protegir els drets de còpia en el món digital també ha pres la forma d'un estrafolari projecte de llei americà que obligaria tutti quanti: des de fabricants de vídeos i ordinadors, fins als productors de programari i de discs de música, a incorporar mecanismes físics o lògics que bloquegin qualsevol intent de còpia de material que estigui protegit. Dit altrament, aquest projecte de llei converteix en policies tots els que tenguin alguna cosa a veure amb aquesta casta de material i, de passada, en sospitosos habituals els usuaris. Naturalment, com en gairebé tots els episodis d'aquesta guerra, ràpidament s'han pogut distingir dos bàndols. D'una banda la totpoderosa RIAA, l'associació d'indústries d'enregistrament, i l'associació de productors de pel·lícules, que han aplaudit i saludat amb alegria el projecte de llei. De l'altre costat hi ha els de sempre, és a dir els consumidors acompanyats, aquesta vegada, pels fabricants dels estris que permeten la reproducció i còpia, que han vengut a dir una cosa com ara que cadascú aguanti la seva espelma com pugui, que ells ja en tenien prou amb la seva.

En qualsevol cas, resulta preocupant veure la tossuderia que gasten els productors de continguts a anar contra natura tot intentant escaparrar una de les virtuts més característiques de les tecnologies digitals com és la facilitat per fer còpies indistingibles dels originals, una capacitat que és pràcticament inseparable de la de reproduir. Sembla que no en tenen prou amb les diferents clotellades que han rebut cada vegada que han intentat fer un moviment d'aquesta casta. Així, tot indica que la RIAA encara no ha entès que la seva interpretació de la Digital Millenium Copyright Act havia provocat la denúncia d'aquesta llei als tribunals, cosa que va fer ni més ni manco que l'associació d'informàtics professionals americana. Anàlogament, els productors de pel·lícules semblen haver oblidat que un bon dia no varen aconseguir que els aparells reproductors de vídeo domèstics fossin declarats il·legals pel vot de qualitat del president d'un alt tribunal americà. Els productors veien en aquests aparells un estri demoníac que podia acabar amb el seu negoci, mentre que justament la indústria del vídeo ha esdevingut un dels principals suports de la seva activitat.

Una lliçó de gran visió de futur que sembla que encara no han après ni els uns, ni els altres. Tanmateix hi ha una lliçó prèvia que han d'aprendre: en el món digital els drets d'autor no tenen res a veure amb els drets de còpia. Ja passa d'hora que deixin de fer cabotades i, per comptes d'intentar imposar anacronismes i lleis impossibles d'aplicar i contràries al sentit comú, comencin a cercar mecanismes de protecció adaptats a les característiques de la tecnologia actual i al fet protegible, és a dir els drets d'autor i no els de còpia. Si tota la resta falla, sempre els quedaria un recurs d'eficàcia provada com seria afegir un nou manament a la llista tradicional. Per aquestes contrades d'aquí, li tocaria ser l'onzè i el seu contingut seria ben simple: No copiaràs.