Això dels Oscar és com la vida o com la primavera: et penses que està tot clar, ben lligat, i van, amb nocturnitat i alevosia, i canvien les tornes. I tal com d'un dia per l'altre el soleiet que ens escalfava de bon dematí s'ha tornat vent de llevant i nigulots, t'aixeques i trobes que les pel·lícules favorites se'n duen només els roïssos. Tret d'una, clar. També passa que la primavera i el cinema imiten la política: hi ha massa factors que s'han de tenir en compte, i qualsevol lectura "totes" que deixi de valorar només un aspecte dels que entren en joc està abocada a fallar per un costat o per l'altre. A no dir tota la veritat. I passa que la pel·lícula favorita pot no guanyar una edició determinada. Hi pot haver allò que se'n diuen sorpreses, però no tots els anys. Això de Moulin Rouge! no ha estat una sorpresa: l'han castigada a no ser la reina per, diguem-ne, «poc cinematogràfica». «Massa moderna», que diria la padrina. La pel·lícula enguany era la que al cap i a la fi se n'ha duit les estatuetes de «millor pel·lícula» i «millor director». I en la de parla no anglesa, pensàvem que guanyarien les utòpiques Amelie i El hijo de la novia, i va l'Acadèmia i ens fot la dutxa de realitat europea. Pensaves que ja havia arribat l'estiu, i la boira i l'oratge et recomanen no amagar l'abric. La lectura en clau de política balear te la deix fer a tu, que ja fa vessa.