Hi ha records que malgrat la seva intranscendència esdevenen inesborrables. A ca meva, el temps de la meva infantesa, no sobrava res, de manera que ma mare, que era vídua, llogava habitacions. Vivíem en El Terreno. Inicialment sols en llogava als hotelers que els mesos d'estiu tenien un excés de demanda. Més endavant, ja li arribaven els clients directament. Eren estrangers, que ja havia hostatjat altres anys i que abaratien l'estada si tractaven directament amb ella. I cambrers, músics i bohemis que cercaven a Mallorca la fortuna de viure o de riure, segons quina fos la seva òptica de la vida. Els nostres subministradors d'hostes eren la pensió Villa Mora "que havia estat anteriorment la residència d'estiu del bisbe Campins", l'hostal La Torre, i els hotels Villa Río i Califòrnia. Tots aquests establiments s'havien obert a cases senyorívoles, que permetien fer tres habitacions d'una i enllestir un menjador entre l'entrada i l'aiguavés. El Califòrnia era un edifici airós, edificat en un solar gran i molt ben situat. Una placa, situada a una de les parets del pati, recordava que havia estat un polvorí en temps de la guerra del francès. Potser per això o perquè l'edifici reunia uns valors arquitectònics que en aquells moments jo no sabia veure, no es podia enderrocar. Una entitat bancària que el va adquirir per tal d'enderrocar-lo i construir en el solar qualque mena de monstruositat de les que eren tan usuals els anys setanta, va consumir la seva paciència en plets i, en veure que no el podia dinamitar, el va vendre a una altra empresa a la qual no li feia res tenir la inversió morta fins que una revisió de les lleis del sòl li donàs llum verda per a fer i desfer. Finalment, no fa gaire, el Califòrnia va ésser víctima dels barrobins, i en lloc seu s'ha construït un bloc d'habitatges ben vulgar, que disposa de piscina i pista de tennis comunitàries. Amb la nova edificació, l'entorn urbà ha quedat destrossat. A canvi, n'hi ha molts de contents. L'empresa constructora ha guanyat una doblerada amb la venda dels pisos, i els compradors, en guaitar des del balcó, tenen la impressió de trobar-se a San Francisco. Pel que fa a Villa Río, havia estat, el temps de la Guerra Civil, una de les residències de Ramón Franco. Era una casa assolellada i alegre que donava al torrent del Mal Pas. De l'hostal La Torre no en sé quasi res. El propietari d'aleshores residia a Madrid i es comentava entre els veïns que les seves filles "adolescents bambotes i presumides" sols volien acudir a la taquilla del cinema amb un bitllet de mil, altra cosa feia pobre. Estic parlant de la primeria dels anys seixanta, quan en El Terreno els veïns no tancaven la porta del carrer fins a l'hora d'anar a dormir. Hi havia turistes, immigració peninsular, guàrdies civils que detingueren un sindicalista "Marcos Peralta, home decent com no se'n troben" i l'atonyinaren de mala manera per justificar el sou. I també hi havia mallorquins mals de catalogar. La representació local estava integrada per alguns obrers, molts de comerciants, que es traslladaven a Palma amb tramvia, i un nombre substanciós de militars, sobretot de Marina, potser per la proximitat de la base naval de Portopí. També hi havia lladres. Lladres decents, que no s'enriquien a costa d'altri. Més aviat estic per dir que practicaven una professió d'alt risc que tanmateix no els permetia sortir de la misèria. Els robatoris importants, si entenem que l'extorsió i el fet de confondre el germà proïsme amb enganyifes són maneres de robar, començaren quan va caure sobre El Terreno una allau d'especuladors disposats a posar la primera pedra "i la segona, i la tercera"! per tal de convertir un dels paratges amb més encant de Mallorca en un dels barris més degradats de Palma. Així com els pobles aixequen monòlits als seus benefactors, també haurien de prendre el costum d'aixecar-ne als malfactors: els més singulars, aquells que no han dubtat a passar per damunt tot per tal d'enriquir-se. Els mallorquins actuals tenen dret a saber els quatre noms dels que han destrossat El Terreno, Portopí, Calamajor o Cas Català. A més a més, si els perpetuàssim en pedra o amb ferro "que seria una manera simbòlica de posar-los a la fogatera eterna", evitaríem que la universitat o les institucions es plantejassin la possibilitat de retre'ls homenatge o de posar-los d'exemple cívic. Tornem, però, a agafar el fil de l'article. A la colònia estrangera que residia en El Terreno fa quaranta anys, encara s'hi trobaven artistes com en el primer terç de segle. I moltíssima gent que cridava l'atenció. En aquest apartat cal situar Héctor Ruggiero, un peruà alt i fort, amb fesomia d'indi, que va aconseguir feina com a guia turístic. S'hostatjava a ca meva. Era metòdic i extremadament net. Ja que EMAYA tenia el costum de tallar-nos l'aigua corrent vint hores al dia, i ens en donava un fil les hores de menys consum, Héctor posava el despertador a les quatre de la matinada per tal de dutxar-se diàriament. Era un home callat, educat i distant. Quan va assabentar-se del passat republicà de mon pare va mostrar-se més comunicatiu. Així sabérem que era estudiant de medicina, a Lima, i que s'havia exiliat per motius polítics. A partir d'aleshores ma mare el va considerar un hoste especial. I ell va saber correspondre al tracte amical que li oferíem. Algunes vegades "sempre que el sou li ho permetia" es presentava a la cuina amb uns entrecots enormes, que ell mateix torrava com ningú. Mai no n'he menjat d'iguals. Aquells entrecots tenien vida, caràcter, no sé com dir-vos-ho. Precisament he recordat aquesta història davant un entrecot insípid a un restaurant vulgar. Héctor va traslladar-se a Londres i va casar-se amb una anglesa milionària. Em va deixar l'afició pels entrecots, mitja dotzena de frases sobre la vida que semblaven manllevades de la lletra d'un bolero, i el record d'un comportament honest, que no era fruit d'un adoctrinament moral, sinó d'una manera sàvia d'entendre la convivència.