cielo claro
  • Màx: 15°
  • Mín:
16°

Com si fos un dels dotze sermons

Certament hi ha motius per sostenir un pessimisme vital agònic. Aquesta setmana, sense anar més enfora, hem rebut l'embat de dues notícies que ens haurien de commoure una mica. La primera, per tractar-se d'haver-hi en joc la vida de persones humanes, ha estat el vaixell carregat d'immigrants kurds que els han amollat, a la bona de Déu, a les costes de Sicília. La segona, el despreniment, a l'Antàrtida, d'un bloc de gel d'una superfície equivalent a la de Mallorca.

És evident que, només que ens imaginem de posar-nos dins la pell dels kurds, la cosa no només fa feredat sinó que fa posar pell de gallina. Anau al port, olorau l'atmosfera d'un vaixell de càrrega "el gasoil, els olis, etc." afegiu-hi a un semidesballestat vaixell d'aquesta mena, un milenar de persones, estretes, que es maregen, perquè segur que els kurds també es maregen, i vomiten, i evacuen... I afegiu-hi una mica més: han pagat un fortuna que ni tu, lector, ni jo per ventura no pagaríem per un creuer de luxe. Són evidents moltes coses: que d'allà d'on vénen no hi fa estar de res (deuen passar gana com a mínim i, qui sap, si la vida els penja, no d'un fil sustentat per un déu arbitrari i contradictori, "però déu al cap i a la fi" sinó de la quimera d'un cabdill alat de dinamita i altres herbes destructives. I compren a preu de canari jove un lloc a la barca, a la patera, o al predesballestat vaixell com qui pren bitllet per al darrer passeig acompanyat de Caront: un equinocci que s'ha de passar abans d'arribar al paradís. Perquè els han fet creure que Europa és el paradís i que tot seran flors i violes. Ningú no em negarà que es tracta d'una operació equiparable al tràfic d'esclaus de centúries anteriors. N'agafaven uns quants, de negres, qui sap si traïts i emboscats pels mateixos germans de pell "que consti que no és un atenuant" i els estibaven dins un vaixell i els venien a preu de patató. I ara, en estudiar-ho als llibres d'història, en feim uns judicis comdemnatoris i ens revé la pell de gallina. I fins i tot ho entenem molt més que no entenem la barbàrie actual. La història dels llibres és com a més estàtica. Es redueix a unes causes i unes conseqüències. I nosaltres les jutjam en positiu o negatiu segons el pelatge moral que tenen. I feim d'entendre-les, perquè per ventura ens ho han reduït a una visió simplista i entenedora. Però ens agombolam dins la repulsa. En canvi, les circumstàncies actuals se'ns presenten com a incomprensibles. Sembla que l'espècie humana no aprèn del passat, dels errors i dels horrors... I es ressuscita una pràctica homologable a les que repudiam a través del que llegim als llibres o veim a les pel·lícules. I el que és pitjor, ens col·loca en un laberíntic cul-de-sac. No entenem res: no entenem que es pugui caure dins les mateixes accions blasmables del passat, no entenem que dins un món tan tecnificat, tan avançat en segons quins termes i camps, no s'hagi pogut avançar en millores morals; no entenem que es puguin emprendre grans epopeies científiques, espacials, i en canvi no es puguin solucionar problemes quotidians que repercutirien en una utòpica harmonia universal. No hi cap la queixa, ni la pregària. Ja sé que les circumstàncies són molt complexes. I que no hi ha cap vareta màgica capaç d'escenificar una solució. Que tanmateix rera els pilars dels grans principis per a tothom acceptats, hi ha el corquim de les circumstàncies personals que ho emmetzinen tot. És compatible tenir principis, anar a combregar cada diumenge, i explotar entre setmana mitja dotzena de subsaharians... Algú pot dir que això sempre hi ha estat i que el món, perquè és món, sempre ha estat així, el que passa que abans no berenàvem amb aquests notícies mullades dins el cafè amb llet i semblava que no existien. Què voleu que us digui? Em sembla que és un subterfugi per no turmentar-nos més amb la realitat que ens toca viure. Una prozac per a la nostra consciència. Abans crèiem en déu, per al fatalisme i per a la redempció, ara creim en els subterfugis, en teories no desmostrables "com l'existència de déu" però que ens tranquil·litzen i ens ajuden a fer realitat allò de qui dies passa anys empeny. Perquè tornant a la segona notícia. I sols apuntar-ho. Hi ha gent que justifica l'escalfament de la terra no com un procés irreversible, com el fruit de la depredació humana sinó com el fruit d'un cicle. Passam de l'escalfament al refredament com un pèndul va de banda a banda. Vora els déus convencionals, que passejam amb llàgrima falsa en turístiques i folklòriques processons, hem edificat altres déus germans, que són una teoria, una entelèquia, la metàfora d'un esperit. Són déus que no ens redimeixen, ni ens prometen cap cel, però ens estalvien el suplici de pensar que entre tots construïm, dia a dia, un infern.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.