L'acte de Monserrat

Monserrat ha dictat un acte que revela el seu malestar profund pel paper que han assumit instàncies polítiques i mediàtiques en la celebració de judicis paral·lels i en l'emissió de condemnes abans d'hora. Tot això ha enterbolit la tasca de la instrucció penal que, finalment, ha acabat en un gairebé no-res, si no fos per la possible contractació irregular de Maria Pau Segura o per la dubtosa actuació d'alguns polítics de les Pitiüses, que lògicament s'han d'investigar amb més profunditat.

El fet essencial és que Monserrat no veu indicis de delicte d'aquells que s'han convertit en els presumptes implicats, Jaume Matas i Rosa Estaràs. Pero també és remarcable el seu astorament per la manera com s'aconseguiren alguns indicis de culpabilitat, com poden ser l'agenda privada de l'expresident Matas o els informes de Miquel i Maria Pau Segura, documents privats que foren lliurats a la premsa abans que ser confiats a l'instructor per si podien servir de prova incriminatòria.

Qualsevol decisió judicial és opinable, tant des d'un punt de vista tècnic i jurídic com des d'una perspectiva de rellevància social. Però el que resulta inqüestionable és la indignació del jutge perquè s'hagin emès condemnes a priori abans que ell acabàs la seva feina, i que s'hagin satanitzat persones abans que arribàs la depuració estrictament basada en el Codi Penal.

Res d'això no lleva que el Govern de Jaume Matas cercàs desesperadament vots a Sud-amèrica. El que passa, també, és que altres executius autonòmics de l'Estat ho fan, això, encara que els mètodes que empren deuen ser, tot i vorejar la legalitat, menys pintorescs i precipitats que el balear.