És mal de fer parlar d'esperits si hom no té connexió amb el més enllà i si la llei de la qual parlam encara és sols un esborrany. Parlam d'esperits legislatius un cop la norma s'ha aplicat un temps i sabem dels seus efectes benèfics o malèfics. Així, doncs, m'arrisc doblement en parlar de la llei d'educació que es vol aplicar a partir del 2003. I per fer la doble parella, dues són les raons que em duen a parlar d'esperits malèfics. La primera raó és que, per així com s'ha presentat l'esborrany (filtracions interessades, opinions sectaritzades, escalfament ambiental...) no crec en la voluntat del govern espanyol d'encarar seriosament els problemes que avui té plantejats l'escola, sobretot l'escola secundària.

En segon lloc, això dels itineraris que ens fixarà la llei serà una palanca per consolidar desigualtats, i això que jo som partidari d'establir itineraris educatius. No hi veig cap contradicció en la meva afirmació i l'esborrany de llei, i de fet avui gairebé tots els instituts de les Illes Balears tenen els seus itineraris establerts, potser en precari, però els tenen establerts a partir de les seves necessitats. Això es diu autonomia de centres: respondre a les necessitats educatives de la població des de l'entorn més immediat. La llei en parla d'autonomia de centres, però a la vegada, recupera competències de les comunitats autònomes a través de l'alta inspecció i l'examen del batxillerat. Com podem confiar en una llei que parla d'autonomia sense confiar en les autonomies?

No vull negar cap ni un dels problemes que té avui plantejats l'escola. És cert que els resultats acadèmics no són del tot satisfactoris, és cert que no acabam d'avançar en l'educació en valors, és cert que els objectors escolars dificulten els ritmes de feina dins l'aula, és cert que això es dóna més a l'escola pública que no a l'escola concertada, és cert que l'escola es veu incapaç de redreçar segons quines conductes. Aquests són problemes que es deriven de l'obligació que tenen els al·lots d'anar a escola. Que l'obligació ens hagi creat problemes no vol dir que per resoldre'ls hàgim de fer marxa enrere en el dret educatiu. Aquests són els problemes de l'escola del nostre temps que necessiten respostes d'aquests temps. S'arreglaran els problemes tornant a mètodes de quan jo estudiava, fa ja més de vint-i-cinc anys? Els que som cada dia dins les aules i no tenim ganes de perdre'ns en la mar dels tòpics sabem que el dret a l'educació per tal de ser garantit ha d'anar acompanyat de deures exigibles a qui avui gaudeix d'un dret bàsic com és el dret a l'educació. No és més que reafirmar-nos en la voluntat de tenir una escola democràtica: per a tothom, però que tothom sàpiga que ha de complir les obligacions que li pertoquen. El que no podem admetre dins les aules és que es malmeni el dret de tothom a l'educació, i és aquí on trobam molt a faltar la col·laboració de les famílies. Ja sé que les famílies han canviat molt en aquests darrers anys, que les dones treballen fora de casa, que els horaris laborals no contemplen les tasques familiars, que les parelles es desfan i es tornen a fer, i que tot això incideix directament en el món emocional dels infants. Aleshores, qui és que ha fracassat aquí? L'escola? La família? La societat? Com que no és possible incidir per llei en les pautes de comportament familiar perquè seria entrar en mons molt privats, el que ens queda és procurar, per llei, que les obligacions laborals de les famílies siguin compatibles amb les obligacions educadores que assumeixen en tenir fills. En això l'escola pot orientar. Què demanaria l'escola a la família per poder treballar amb garantia? Coses tan senzilles com trobar un temps per a cada cosa. El temps de mirar la televisió, d'anar a fer esport, d'estudiar, d'anar amb els amics, de pintar, d'ordenar l'habitació. Això que ara pot parèixer exagerat no ho és tant si tenim en compte que hi ha polítiques d'ajuda a les famílies: la natalitat, les baixes maternals i paternals, la fiscalitat, els descomptes, els ajuts econòmics i d'això en deim polítiques de protecció familiar o de protecció a la infància. Segurament l'adolescència també necessita polítiques apropiades que estableixin ponts entre l'escola i els pares i mares. No són necessaris cursos ni conferències, basta dir als pares quant d'important és tenir temps, el temps d'ajudar, el temps de parlar, el temps de jugar, d'acompanyar... Fer possible trobar aquests temps passa per un esforç social extraordinari que consisteix a adequar el temps laboral al temps d'educar i no deixar-ho tot en mans d'una institució que no pot ni ha de suplantar el terreny afectiu i emocional que, socialment, correspon a pares i mares. L'Estat no ha de suplantar ningú, sinó que ha de donar facilitats a pares i mares per tenir temps familiar. Hi ha una doble moral en qui critica l'escola exigint grans resultats sense fer cap aportació de contingut social. La llei no incorpora res de tot això "ni que sigui de forma espiritual" ni crec que aquestes reflexions estiguin en la ment dels pedagogs que l'han redactada perquè confonen, des del principi educació i escolarització. Potser en alguns casos arreglaran problemes escolars, però es quedaran molt enfora d'apropar-se a la solució dels problemes educatius.