És mal de fer parlar d'esperits si hom no té connexió amb el més
enllà i si la llei de la qual parlam encara és sols un esborrany.
Parlam d'esperits legislatius un cop la norma s'ha aplicat un temps
i sabem dels seus efectes benèfics o malèfics. Així, doncs,
m'arrisc doblement en parlar de la llei d'educació que es vol
aplicar a partir del 2003. I per fer la doble parella, dues són les
raons que em duen a parlar d'esperits malèfics. La primera raó és
que, per així com s'ha presentat l'esborrany (filtracions
interessades, opinions sectaritzades, escalfament ambiental...) no
crec en la voluntat del govern espanyol d'encarar seriosament els
problemes que avui té plantejats l'escola, sobretot l'escola
secundària.
En segon lloc, això dels itineraris que ens fixarà la llei serà
una palanca per consolidar desigualtats, i això que jo som
partidari d'establir itineraris educatius. No hi veig cap
contradicció en la meva afirmació i l'esborrany de llei, i de fet
avui gairebé tots els instituts de les Illes Balears tenen els seus
itineraris establerts, potser en precari, però els tenen establerts
a partir de les seves necessitats. Això es diu autonomia de
centres: respondre a les necessitats educatives de la població des
de l'entorn més immediat. La llei en parla d'autonomia de centres,
però a la vegada, recupera competències de les comunitats autònomes
a través de l'alta inspecció i l'examen del batxillerat. Com podem
confiar en una llei que parla d'autonomia sense confiar en les
autonomies?
No vull negar cap ni un dels problemes que té avui plantejats
l'escola. És cert que els resultats acadèmics no són del tot
satisfactoris, és cert que no acabam d'avançar en l'educació en
valors, és cert que els objectors escolars dificulten els ritmes de
feina dins l'aula, és cert que això es dóna més a l'escola pública
que no a l'escola concertada, és cert que l'escola es veu incapaç
de redreçar segons quines conductes. Aquests són problemes que es
deriven de l'obligació que tenen els al·lots d'anar a escola. Que
l'obligació ens hagi creat problemes no vol dir que per resoldre'ls
hàgim de fer marxa enrere en el dret educatiu. Aquests són els
problemes de l'escola del nostre temps que necessiten respostes
d'aquests temps. S'arreglaran els problemes tornant a mètodes de
quan jo estudiava, fa ja més de vint-i-cinc anys? Els que som cada
dia dins les aules i no tenim ganes de perdre'ns en la mar dels
tòpics sabem que el dret a l'educació per tal de ser garantit ha
d'anar acompanyat de deures exigibles a qui avui gaudeix d'un dret
bàsic com és el dret a l'educació. No és més que reafirmar-nos en
la voluntat de tenir una escola democràtica: per a tothom, però que
tothom sàpiga que ha de complir les obligacions que li pertoquen.
El que no podem admetre dins les aules és que es malmeni el dret de
tothom a l'educació, i és aquí on trobam molt a faltar la
col·laboració de les famílies. Ja sé que les famílies han canviat
molt en aquests darrers anys, que les dones treballen fora de casa,
que els horaris laborals no contemplen les tasques familiars, que
les parelles es desfan i es tornen a fer, i que tot això incideix
directament en el món emocional dels infants. Aleshores, qui és que
ha fracassat aquí? L'escola? La família? La societat? Com que no és
possible incidir per llei en les pautes de comportament familiar
perquè seria entrar en mons molt privats, el que ens queda és
procurar, per llei, que les obligacions laborals de les famílies
siguin compatibles amb les obligacions educadores que assumeixen en
tenir fills. En això l'escola pot orientar. Què demanaria l'escola
a la família per poder treballar amb garantia? Coses tan senzilles
com trobar un temps per a cada cosa. El temps de mirar la
televisió, d'anar a fer esport, d'estudiar, d'anar amb els amics,
de pintar, d'ordenar l'habitació. Això que ara pot parèixer
exagerat no ho és tant si tenim en compte que hi ha polítiques
d'ajuda a les famílies: la natalitat, les baixes maternals i
paternals, la fiscalitat, els descomptes, els ajuts econòmics i
d'això en deim polítiques de protecció familiar o de protecció a la
infància. Segurament l'adolescència també necessita polítiques
apropiades que estableixin ponts entre l'escola i els pares i
mares. No són necessaris cursos ni conferències, basta dir als
pares quant d'important és tenir temps, el temps d'ajudar, el temps
de parlar, el temps de jugar, d'acompanyar... Fer possible trobar
aquests temps passa per un esforç social extraordinari que
consisteix a adequar el temps laboral al temps d'educar i no
deixar-ho tot en mans d'una institució que no pot ni ha de
suplantar el terreny afectiu i emocional que, socialment, correspon
a pares i mares. L'Estat no ha de suplantar ningú, sinó que ha de
donar facilitats a pares i mares per tenir temps familiar. Hi ha
una doble moral en qui critica l'escola exigint grans resultats
sense fer cap aportació de contingut social. La llei no incorpora
res de tot això "ni que sigui de forma espiritual" ni crec que
aquestes reflexions estiguin en la ment dels pedagogs que l'han
redactada perquè confonen, des del principi educació i
escolarització. Potser en alguns casos arreglaran problemes
escolars, però es quedaran molt enfora d'apropar-se a la solució
dels problemes educatius.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.