Podem estar orgullosos. Ben segur que això semblarà estrany al lector, acostumat a rebre les notícies que parlen del nostre poble des del rerefons d'un escenari de crítica ferotge vers el que som i el que fem "i això sense parlar de l'auto-odi", i des del supòsit incontestable que en general som ignorants i mísers i que allò que ens defineix és l'absurd i la vergonya. Aquest diagnòstic ha estat emès fa temps i es repeteix dia i nit, i seria ingenu i arriscat assumir sense discussió que és immerescut, però també és ver que podem estar orgullosos d'altres aspectes del nostre tranc.
Podem estar orgullosos tot confirmant, any rere any, que d'arreu del món vénen gents a imitar el nostre mode de vida i a incloure-s'hi, a observar el paisatge i conviure amb la natura "o el que en queda" tal com hem fet des de mil anys enrere. Gents de tot el món, des dels països més rics, més avançats, més poderosos i més teòricament ufanosos vénen a ca nostra a aprendre i practicar una antiga saviesa, una forma de viure a la que es converteixen amb el més gran entusiasme i que els convenç que la seva anterior vida, en la qual resten llurs antics veïnats, era errònia i malencertada. Tot això pot estendre's des de la devoció a la mediterrània fins a la capacitat d'observar el cel del matí, i corre el perill constant de reduir-se a la mística de l'oli d'oliva i dels sopars estiuencs, però és sens dubte un estil de vida intel·ligent i envejable. No estic gens segur que els alemanys, els japonesos o els ciutadans de qualsevol pàtria que han acabat aterrant a ca nostra, o a la Toscana o al migjorn francès, arribin a apreciar quanta repetició i quanta simplicitat s'ha hagut de reiterar per arribar a sopar sota un parral i els estels, per sentir des de la sorra el silenci d'un vent tan perfecte que ha estat creat per tu tot sol, per canviar la vida al ritme de la natura i ensems per adonar-se, en la pròpia carn, que tot en la natura és un continu. No cal presumir-ne, perquè aquesta nostra saviesa no és en cap sentit única: gratant l'ànima de qualsevol home senzill, a qualsevol pas en pau i a qualsevol societat que no hagi estat completament envaïda per les multinacionals i la pressa, sortirà quelcom similar. Ja s'hi poden escriure manuals (ja estan escrits: hi ha centenars de llibres que expliquen a qualsevol nouvingut com fer-se un mediterrani genuí en quinze dies, amb quines cortines s'han de guarnir les finestres i quanta sal ha d'afegir al pa amb oli): aquesta saviesa és tan mala de tancar com de divulgar, i tot i que ja fa temps que ha estat comercialitzada "molts dels nostres nadius viuen, força bé, de vendre-la a tant la dosi" és molt dubtós que sigui ara com ara una visió majoritària, i encara és molt més dubtós que "ni tan sols essent una ciència antiquíssima" tingui la supervivència garantida. Encara més: és ben possible que siguem a prop de veure'n l'extinció, com una mena de culminació, com una mena de venjança que ens castigui eternament la memòria.
Tant se val. Amb la sorpresa i l'atenció amb què tothom adverteix "diu Thoreau" la primera aranya d'una casa nova, som imitats, àdhuc de vegades millorats, fins la caricatura, i això no pot pas ser signe que hem fracassat.
Hi ha alguna contradicció en aquests supòsits? Sí, sens dubte. Però les contradiccions són un ingredient imprescindible de la felicitat, i no amaguen que el nostre know-how, quant a viure, és òptim, només comparable al dels grecs de fa dos mil anys i al d'algunes, poques, illes del nostre mar. Me'n fot de la imputació etnocentrista. Sabem com viure, i en som tan persuadits que no hem estat mai capaços de callar-nos-en el secret.
