Podem estar orgullosos. Ben segur que això semblarà estrany al
lector, acostumat a rebre les notícies que parlen del nostre poble
des del rerefons d'un escenari de crítica ferotge vers el que som i
el que fem "i això sense parlar de l'auto-odi", i des del supòsit
incontestable que en general som ignorants i mísers i que allò que
ens defineix és l'absurd i la vergonya. Aquest diagnòstic ha estat
emès fa temps i es repeteix dia i nit, i seria ingenu i arriscat
assumir sense discussió que és immerescut, però també és ver que
podem estar orgullosos d'altres aspectes del nostre tranc.
Podem estar orgullosos tot confirmant, any rere any, que d'arreu
del món vénen gents a imitar el nostre mode de vida i a
incloure-s'hi, a observar el paisatge i conviure amb la natura "o
el que en queda" tal com hem fet des de mil anys enrere. Gents de
tot el món, des dels països més rics, més avançats, més poderosos i
més teòricament ufanosos vénen a ca nostra a aprendre i practicar
una antiga saviesa, una forma de viure a la que es converteixen amb
el més gran entusiasme i que els convenç que la seva anterior vida,
en la qual resten llurs antics veïnats, era errònia i malencertada.
Tot això pot estendre's des de la devoció a la mediterrània fins a
la capacitat d'observar el cel del matí, i corre el perill constant
de reduir-se a la mística de l'oli d'oliva i dels sopars estiuencs,
però és sens dubte un estil de vida intel·ligent i envejable. No
estic gens segur que els alemanys, els japonesos o els ciutadans de
qualsevol pàtria que han acabat aterrant a ca nostra, o a la
Toscana o al migjorn francès, arribin a apreciar quanta repetició i
quanta simplicitat s'ha hagut de reiterar per arribar a sopar sota
un parral i els estels, per sentir des de la sorra el silenci d'un
vent tan perfecte que ha estat creat per tu tot sol, per canviar la
vida al ritme de la natura i ensems per adonar-se, en la pròpia
carn, que tot en la natura és un continu. No cal presumir-ne,
perquè aquesta nostra saviesa no és en cap sentit única: gratant
l'ànima de qualsevol home senzill, a qualsevol pas en pau i a
qualsevol societat que no hagi estat completament envaïda per les
multinacionals i la pressa, sortirà quelcom similar. Ja s'hi poden
escriure manuals (ja estan escrits: hi ha centenars de llibres que
expliquen a qualsevol nouvingut com fer-se un mediterrani genuí en
quinze dies, amb quines cortines s'han de guarnir les finestres i
quanta sal ha d'afegir al pa amb oli): aquesta saviesa és tan mala
de tancar com de divulgar, i tot i que ja fa temps que ha estat
comercialitzada "molts dels nostres nadius viuen, força bé, de
vendre-la a tant la dosi" és molt dubtós que sigui ara com ara una
visió majoritària, i encara és molt més dubtós que "ni tan sols
essent una ciència antiquíssima" tingui la supervivència garantida.
Encara més: és ben possible que siguem a prop de veure'n
l'extinció, com una mena de culminació, com una mena de venjança
que ens castigui eternament la memòria.
Tant se val. Amb la sorpresa i l'atenció amb què tothom
adverteix "diu Thoreau" la primera aranya d'una casa nova, som
imitats, àdhuc de vegades millorats, fins la caricatura, i això no
pot pas ser signe que hem fracassat.
Hi ha alguna contradicció en aquests supòsits? Sí, sens dubte.
Però les contradiccions són un ingredient imprescindible de la
felicitat, i no amaguen que el nostre know-how, quant a viure, és
òptim, només comparable al dels grecs de fa dos mil anys i al
d'algunes, poques, illes del nostre mar. Me'n fot de la imputació
etnocentrista. Sabem com viure, i en som tan persuadits que no hem
estat mai capaços de callar-nos-en el secret.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.