Quan la reflexió històrica sobre els esdeveniments socials, que sabem pròxims i que han estat marcats per la tragèdia, es fa amb honestedat, ens permet conèixer-nos una mica més. I ens provoca una pietat profunda i tot un cabal de sentiments solidaris, que no tenen res a veure amb l'autoodi que alguns conreen i que sorgeix de la ignorància. 1889: L'allau emigratòria de mallorquins a l'Argentina i Xile, és un d'aquests llibres que ens obliga a reflexionar sobre la misèria que patiren els mallorquins cent anys enrere i la sort que tenim els d'ara de tenir pa a voler, malgrat la tendència d'alguns empresaris d'hostaleria a racionar-los-ho. El llibre que acab de citar ha estat escrit per Joan Buades a instàncies d'Antoni Reinés, director general de Relacions Institucionals del Govern. Ambdós, Buades i Reinés, són campaneters, i saben allò que espera l'un de l'altre. Bé, Buades entra en el cor de la emigració, no únicament a la recerca de les conseqüències, de manera que en lloc de fer-nos entrega de cent pàgines de xifres, recupera els sentiments d'incertesa i d'angúnia que afectaven aquells emigrants, molts d'ells analfabets, i els familiars que deixaven aquí. Reprodueix, Buades, un mapa que fa feredat. Correspon a Mallorca i duu, enmig, la llegenda següent: «sus habitantes se han trasladado al otro mundo». La frase, que no pretén ésser engrescadora, aconsegueix transmetre al lector tota la desolació del món. Per a molts de mallorquins, «fer les Amèriques» no significava anar a fer fortuna, sinó fugir de la fam. La Almudaina del 17 d'agost de 1889 conta un cas ben demostratiu de fins a quin punt arribava la misèria i de quina era la desesperació profunda de les famílies que la patien. Publica que «un muchacho en la estación de Manacor tomó pasaje para Binissalem y cuando se hallaba dentro de un coche y en el instante de tocar el tercer repique, aparecieron dos mujeres le asieron una por cada lado, y lo sacaron a viva fuerza del vagón. El muchacho que tenía de trece a catorce años era un emigrante que marchaba a Buenos Aires y había tomado pasaje hasta Binissalem esto es, hasta la mitad del camino, poco más o menos». Des de la Mallorca actual cal fer un esforç d'imaginació molt important per a comprendre tot això. Sobretot, les generacions darreres, les que han nascut a partir dels anys seixanta. Tal volta podria facilitar-los la comprensió el text de Sebastià Verd, el prologuista de «L'allau...». En faig una cita excessivament extensa, però prou substanciosa. Diu Verd que «al llarg de la segona meitat del segle XIX, Mallorca havia viscut una etapa de desenvolupament que repercutí sobre el creixement demogràfic. Entre 1860 i 1887, Mallorca va passar de 209.064 habitants a 249.008, amb un creixement absolut de 39.944 persones. La societat mallorquina vivia alegre i confiada, fins que el 1889, de cop en sec, sobrevingué una greu crisi agrària, quasi tan greu com l'actual, que va fer que l'aparell productiu illenc fos incapaç d'absorbir la creixent pressió demogràfica, de manera que l'únic remei per a molts dels nostres avantpassats va ésser l'emigració. Avui les cròniques periodístiques parlen d'un excés de població. Les cròniques de 1889 donen notícia de deu mil mallorquins que marxaren a fer les Amèriques, el quatre per cent de la població insular. Les estadístiques del 2001 ens mostren que Mallorca supera de fet els 700.000 habitants, amb un turisme tan intens i amb fluxos immigratoris tan forts que durant la temporada alta podrien doblar aquesta xifra. Hom pot pensar davant aquestes realitats, llunyana i pròxima, que no hem après res de res, que fa un bon grapat de segles que es parla d'equilibri, de seny, d'identitat, però que mai no hem sabut trobar el camí adequat. L'excés ha substituït la mancança per immediatament refer la història i caure en el mateix parany». El periodista no es pot sostreure a la comparança. «Ens succeirà ara el mateix?», es demana. Les circumstàncies són diferents. Però, en qualsevol cas, no hem de perdre la memòria històrica. Ens convé d'allò més, de tant en tant, fer un exercici d'humilitat.