De vegades, petites desavinences revelen greus contradiccions. Unes decimetes de no res us poden posar damunt la pista d'una malaltia incurable. Fa un parell de dies que en aquest diari la delegada del Govern central, Catalina Cirer, animava els ciutadans afectats a presentar denúncies per poder fer front a l'onada d'actes delictius que tenen per escenari la sortida dels col·legis. Sebastià Bennàssar, autor de la crònica en qüestió, recordava oportunament que el senyor Sierra, responsable de la Policia local de Palma, havia assegurat que no era menester presentar denúncies, ja que, tenint la seva policia coneixement dels fets, actuaria en conseqüència. Sembla que la cosa no hauria d'anar més enllà d'una simple diferència de criteri, però basta avançar una mica en la comparació de les dues actituds per descobrir-hi dues filosofies, si no frontalment oposades, sí, almenys, molt distants. (Val a dir, d'entrada, que servidor crec, com la Delegada, que tota situació problemàtica s'ha de denunciar un pic i un altre fins que les forces policials hi posin remei. És un exercici de civisme no gens agraït: molts de ciutadans han pogut comprovar que la denúncia d'aquestes situacions els converteix en una cosa semblant, de fet, a persones no grates per a les autoritats municipals "els veïnats de sa Llonja han hagut de defensar en els tribunals uns drets que la policia que paguen no ha preservat"; i molts han acabat fent com si donassin a priori la raó al senyor Sierra: cansats de la inutilitat de les denúncies, han optat per una amarga resignació.) Si ens preguntàssim per la funció primordial de l'estadística, d'una manera o l'altra tots aniríem a parar allà mateix: l'estadística ens ha de proporcionar un coneixement el més exacte possible de la realitat, que ens permeti, sobretot, adequar-la al model que n'hem pactat. Més o menys seria això, crec. La clau, en tot cas, és que ha de congregar el major nombre possible de dades significatives. Quan Catalina Cirer ens anima a denunciar els fets delictius, actua amb un correcte sentit de la responsabilitat, més meritori en un moment en què encara tenim ben fresques les dades segons les quals a la nostra comunitat la inseguretat ciutadana ha augmentat en un 38 per cent. Ella sap molt bé que les denúncies poden incrementar aquesta estadística alarmant, però és honesta en l'exercici de les seves funcions. El senyor Sierra, per la seva banda, ens diu que no és menester denunciar uns fets ja coneguts. Renunciant a qualsevol judici d'intencions, el resultat, si feim cas del senyor Sierra, serà que l'estadística referida a certs fets delictius no els recollirà en la seva totalitat, ja que aquests fets no hauran estat denunciats. I així és com el ciutadà té tot el dret del món a no fiar-se de les xifres que se li proporcionin des de l'Ajuntament respecte de la seguretat ciutadana: perquè, aconsellant-nos que no denunciem uns fets, es perverteix la naturalesa de l'estadística i se la converteix en una eina cosmètica per simular una realitat irreal. Que això no és nou? Segurament, però aquest cas és tan explícit que podria ser utilitzat per fer-ne pedagogia a les escoles.