«Frenchman sin in lecchery. English in ennui" (els francesos són
pecadors per luxúria, els anglesos perquè s'avorreixen) és una cita
de R. Mannyng de Brunne, un monjo que visqué durant el segle XIV.
No és, per tant, d'ara mateix la mania d'encapsular les
característiques de tot un poble dins una senzilla definició del
seu comportament. Ja saben vostès, allò de ... els alemanys, els
italians, si són així o aixà, passant per «els catalans de les
pedres en fan pans...» etc. Nogensmenys, sempre he parat molt
esment a aquestes definicions, de moda durant el segle XIX i que,
ai las! configuraren després estereotips que, com una paparra, els
pobles, comarques, regions i nacions, duen aferrada. Es fixin si
no; ja el Sr. Pascual MADOZ, mitjan segle XIX, al seu
voluminosíssim Diccionario Estadístico...«Baleares en lengua
cyrenaica significa advenedizos». Bon començament. «Los naturales
de Mallorca son generosos y fuertes y muy aplicados... son
valerosos, osados y aptos para la guerra, sobrios y de costumbres
morigeradas y religiosas y obedientes a las autoridades».
Tanmateix, baixa d'escala i reparteix carecterístiques com qui dóna
confits a la processó del Dijous Sant: «Los campesinos de Menorca:
toscos y taciturnos. Los habitantes de Maó: francos, joviales,
apasionados por la música. Las mujeres de Artà son hermosísimas, de
un talle esbelto; los hombres de Manacor son robustísimos y de
fuerzas extremadas. En Felanitx se distinguen ambos sexos por su
singular gusto por vestir y en Santanyí por el blanco esmaltado de
sus dentaduras y su voluble carácter». Ala idò. Els forçarruts
manacorins i els estufats felanitxers, els dentistes que tendran
poca feina a Santanyí... Aquesta càrrega de despropòsits es va
consolidant i repetint, ja que les guies o manuals que parlen del
nostre país copien de les anteriors i així, l'eternització de
l'error o de la categoria o de l'anècdota curiosa.
No creguin que els llibres de Psicologia Social no en tenen, de
capítols dedicats a extreure característiques generals de
comportament. Però, i si em permeten la cita del meu molt admirat
Bertrand RUSSELL, aquest, que sí que en tenia d'opinió, féu la
següent finta quan li demanaren el seu parer sobre els alemanys:
«Ho sent, però no li puc respondre, no els conec a tots».
Periòdicament ens cau una arruixada de teoritzadors sobre la
mallorquinitat, que ja té, com quasi tot, una certa tradició. He de
confessar que, quan ho llegesc, em sent de cada pic més com un zulú
a la seva reserva, observat per un mal antropòleg anglès («What is
the Chenoa's affair?»). I no generalitz, car hi ha aportacions ben
valuoses. Poques. Un servidor sí que va llegir Queridos
Mallorquines d'en Guy de Forestier (pseudònim de l'arquitecte
García Delgado), molts nadius, com a ofesos, ni gosaren mirar-ne
les tapes. Versió edulcorada i hipòcrita d'un mallorquinisme sense
mala llet, amb tesis molt acceptades per forasters elitistes i
estrangers, els mallorquins hi quedam com personatges graciosos,
figuretes de Betlem. Ja el psicòleg A. Sastre, amb una aparellatge
científic, podríem dir que contrastat, arribà a la conclusió,
natural per altra part, que els mallorquins érem també durs de
mollera, reaccionaris, etc.. I a un estudi de fa poc, per
determinar, la relació dels mallorquins amb els emigrants més
recents ( els hem d'anomenar «nous mallorquins» o mallorquins «tout
court»?) ja es feia notar que els mallorquins no érem precisament
tal, sinó qual, amb les quotes d'intransigència, de ràbia i de
racisme pertinents. Vagi això, per contrastar amb la tesi del
mallorquí, pastat exclusivament, de mel i sucre. Tot déu en aquesta
terra, tant visitant, com resident, té opinió de la mallorquinitat.
Un catedràtic de Dret ens amenaça, cada diumenge, amb una sèrie
sobre «Una teoría de la mallorquinidad», de caire contemporitzador.
Fa poc, també, en Miquel Barceló, catedràtic a la Universitat
Autònoma de Barcelona, publicà un article amb el títol de ¿Quién
es, finalmente, mallorquín? Així com el de Dret reincideix en allò
d'«amar y defender nuestras raíces, pero con amplitud de miras, sin
exclusivismos y desde la solidaridad...» tal i qual, etc., en
canvi, en Barceló, reflexiona no tant, sobre el sentit de la
mallorquinitat sinó, sobre qui s'interroga sobre el fet, qui es fa
la pregunta i quina intenció té qui la fa. Més que per esbrinar"ho,
normalment, per respondre el que li convé.
Fa molt poc José María Aznar deia: «Es español quien se
integra». Feia referència a la problemàtica de la immigració molt
recent. Recorden la caricatura d'en Pujol a Ubú, president dels
Joglars, cada pic que trobava la dona de fer net? «Català és qui
viu i treballa a Catalunya!!». Amb una certa conya, sí, però
denotava una estratègia de la integració, per evitar la fractura
social latent. Malgrat que en Boadella en fes befa. Aquí rau, per
tant, el debat, en una pervivència de les teories de la
mallorquinitat amable o en assentar o remoure les bases sobre la
nostra pervivència identitària: mallorquins de sempre, observats
amb els clixés de la mallorquinitat decimonònica, o mallorquins i
«nous"mallorquins», i tots els efectes col·laterals. Com diu M.
Barceló, dins la seva ombra de lucidesa, «el pitjor dels paradisos
perduts i el seu imprudent ús polític és que en ells hi cab
tothom... per primera vegada existeix la possibilitat de negociar
la fallida social». Si és així, mirem de triar bé els síndics que
negociaran aquest crac de la nostra societat o, si no, anau a saber
qui redactarà les estratègies del mallorquinisme de
supervivència.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.