Climent Picornell

No creguin que els llibres de Psicologia Social no en tenen, de capítols dedicats a extreure característiques generals de comportament. Però, i si em permeten la cita del meu molt admirat Bertrand RUSSELL, aquest, que sí que en tenia d'opinió, féu la següent finta quan li demanaren el seu parer sobre els alemanys: «Ho sent, però no li puc respondre, no els conec a tots». Periòdicament ens cau una arruixada de teoritzadors sobre la mallorquinitat, que ja té, com quasi tot, una certa tradició. He de confessar que, quan ho llegesc, em sent de cada pic més com un zulú a la seva reserva, observat per un mal antropòleg anglès («What is the Chenoa's affair?»). I no generalitz, car hi ha aportacions ben valuoses. Poques. Un servidor sí que va llegir Queridos Mallorquines d'en Guy de Forestier (pseudònim de l'arquitecte García Delgado), molts nadius, com a ofesos, ni gosaren mirar-ne les tapes. Versió edulcorada i hipòcrita d'un mallorquinisme sense mala llet, amb tesis molt acceptades per forasters elitistes i estrangers, els mallorquins hi quedam com personatges graciosos, figuretes de Betlem. Ja el psicòleg A. Sastre, amb una aparellatge científic, podríem dir que contrastat, arribà a la conclusió, natural per altra part, que els mallorquins érem també durs de mollera, reaccionaris, etc.. I a un estudi de fa poc, per determinar, la relació dels mallorquins amb els emigrants més recents ( els hem d'anomenar «nous mallorquins» o mallorquins «tout court»?) ja es feia notar que els mallorquins no érem precisament tal, sinó qual, amb les quotes d'intransigència, de ràbia i de racisme pertinents. Vagi això, per contrastar amb la tesi del mallorquí, pastat exclusivament, de mel i sucre. Tot déu en aquesta terra, tant visitant, com resident, té opinió de la mallorquinitat. Un catedràtic de Dret ens amenaça, cada diumenge, amb una sèrie sobre «Una teoría de la mallorquinidad», de caire contemporitzador. Fa poc, també, en Miquel Barceló, catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona, publicà un article amb el títol de ¿Quién es, finalmente, mallorquín? Així com el de Dret reincideix en allò d'«amar y defender nuestras raíces, pero con amplitud de miras, sin exclusivismos y desde la solidaridad...» tal i qual, etc., en canvi, en Barceló, reflexiona no tant, sobre el sentit de la mallorquinitat sinó, sobre qui s'interroga sobre el fet, qui es fa la pregunta i quina intenció té qui la fa. Més que per esbrinar"ho, normalment, per respondre el que li convé.

Fa molt poc José María Aznar deia: «Es español quien se integra». Feia referència a la problemàtica de la immigració molt recent. Recorden la caricatura d'en Pujol a Ubú, president dels Joglars, cada pic que trobava la dona de fer net? «Català és qui viu i treballa a Catalunya!!». Amb una certa conya, sí, però denotava una estratègia de la integració, per evitar la fractura social latent. Malgrat que en Boadella en fes befa. Aquí rau, per tant, el debat, en una pervivència de les teories de la mallorquinitat amable o en assentar o remoure les bases sobre la nostra pervivència identitària: mallorquins de sempre, observats amb els clixés de la mallorquinitat decimonònica, o mallorquins i «nous"mallorquins», i tots els efectes col·laterals. Com diu M. Barceló, dins la seva ombra de lucidesa, «el pitjor dels paradisos perduts i el seu imprudent ús polític és que en ells hi cab tothom... per primera vegada existeix la possibilitat de negociar la fallida social». Si és així, mirem de triar bé els síndics que negociaran aquest crac de la nostra societat o, si no, anau a saber qui redactarà les estratègies del mallorquinisme de supervivència.