Tenc un dubte: durant aquests dies per Mallorca no sé si he vist més bicicletes amb alemanys de colorins o bucs plens de picapedrers plens de pols. Si als que acaben les estructures a contrarrellotge els posassin plegats a fer feina en la construcció d'un carril per bicicletes, abans de dia 25 de març hauríen donat la volta a l'illa "algú ha vist on ha acabat aquest projecte? Posats a especular, si posàssim un damunt l'altre tots els bucs que s'han construït des que va acabar l'estiu fins ara, segurament arribaríem a l'estratosfera, lloc des d'on per ventura es divisa la moratòria (aquí baix, a nivell de la mar, hi ha diversos científics cercant"la). Del que dubt bastant és que la construcció aguantàs gaire dies. De fa uns anys, en aquesta illa hi ha tal quantitat de demanda de noves construccions "ara sembla que el que està de moda són els blocs de pisos/oficines" que aquell qui no ha muntat una constructora és perquè realment no volia. La quantitat de gent que s'ha ficat a picapedrer i a mestre d'obres sense tenir els coneixements que s'haurien de tenir és gran (amb honroses excepcions, com sempre). I és que a la resta d'Europa a un mestre d'obres se li exigeix que hagi estudiat per això. Parlin amb un aparellador i que els expliqui els desbarats que ha vist darrerament. Ara bé, hi ha deficiències generalitzades que no depenen de l'inexperiència d'alguns treballadors de la construcció. M'estic referint a l'aïllament acústic. Espanya té la llei més tova de tot Europa en aquest aspecte. En aquest país la paret d'un dormitori només ha d'aguantar 45 decibels respecte la construcció que hi ha al costat. Els països que vénen immediatament després, Grècia i Portugal, ja exigeixen 5 decibels més (pot semblar poc, però parlant de decibels és moltíssim). A la resta de països europeus, França o Àustria per exemple, l'exigència és pràcticament el doble que l'espanyola. Ens diran que som mediterranis; que aguantam millor el renou que els altres; que la nostra és la cultura del soroll...O cercam excuses com aquestes o reconeixem obertament que som uns cutres. Els ajuntaments de tot Espanya han estat donant durant lustres cèdul·les d'habitabilitat a immobles que no complien la llei perquè mai no han fet una provatura de so. I durant lustres també, els promotors i/o constructors s'han passat pel forro allò que disposaven els planells i han escatimat material per augmentar els guanys "serà que guanyen poc, pobrets" sense que ningú fes res per evitar"ho. És a dir, que la llei és una autèntica porqueria, però a més no hi ha ningú que obligui a complir ni aquesta llei de la senyoreta Pepis. Només quan entram a viure a un pis ens adonam que sentim, encara que no volguem, com el nostre veí veu la tele, discuteix, fa l'amor, va a l'excusat, vomita el dissabte a la nit a les cinc de la matinada, canta, toca el saxo, juga amb el seu ca, sent com el Madrid perd davant el Deportivo i en acabar els ho explica als amics per telèfon, cridant com si estàs a punt de començar una batalla al costat de William Wallace, Braveheart: «Que els hi donin pel cul! I a ca seva el dia del "centenario"!». Centenari, nou mil·leni i Espanya continua sent diferent. Ja ho diuen alguns catalans, ja: «Si el timbaler del bruc s'hagués quedat a casa, ara seríem francesos», i per ventura no sentiríem els veïnats.