Des del traspàs de na Lola Flores, Espanya ha romàs com a viuda. De res no han servit les fúries de la Selecció " la de futbol evidentment, l'única que s'escriu amb majúscules" noningunada fa quatre anys per Nigèria, ni els fitxatges d'esportistes d'elit tipus Johanes, amb conversió nominal i tot, això és, bescanviant el nom per un apel·latiu Juanito i obrint-li de bat en bat els mòbils de la Moncloa "no tots els espanyols són iguals als ullons de n'Aznar" i les portes endomassades del Palau Reial. De res no ha servit tot això per retornar-li l'alegria a aquesta nació de «xirigota i pandereta», com la definí un dels seus més sublims poetes. Ha romàs viuda, sempiternament viuda. Sense un revulsiu. Perquè ni les majories patriòticament constitucionals, ni l'Aznar transvestit durant sis mesos dels cetres i les corones pomposament estantisses de Carles I (d'Espanya), ni res d'això no ha fet enravenar les «xirigotes i panderetas», o, dit en un llenguatge més femení, no les ha fetes humitejar.

Però tot això sembla que ha passat a la història i gràcies a un producte mediàtic posat per un déu menor en el centre de l'univers "com antany ho era Espanya gràcies a la maina d'un Déu Major, l'Únic, el Totpoderós" gràcies a això, Operación Triunfo ha fet tornar a revifar el caliu patriòtic, a encendre les torxes dins la foscor, a imaginar Bailens victorioses i resistències heroiques. Milions d'espanyols "i alguns centenars que presumeixen de no ser"ho" envescats a la mateixa imatge televisiva, repetint la mateixa tonada i participant de la mateixa conversa són el termòmetre exacte d'aquesta efervescència.

Tot plegat ha servit per entronitzar una altra emperadriu. Andalusia ha donat alguna cosa més que una freda Fabiola, ha donat alguna cosa més que un enfilall de folkloriques que ploren i s'embarassen amb la mateixa promiscuïtat que es casen i es descasen. Andalusia ha donat una Rosa, una rosa que ha deixat de ser l'anònima Rosa López "francament un nom i un llinatge que poc la singularitzen" i ha passat a ser la ROSA d'Espanya que, no fotem, com diria en J.F. Mira, no és poca cosa, això. Com l'extinta Lola, que en pau descans. Però l'alegria mai no és complerta. Una vegada establert el mite, una vegada encimbellat d'alt de l'altar, una vegada preparats tots els encensers de totes les parròquies i llogarets per perfumar"la de glòria, a la pobra Rosa, la d'Espanya, li ha sortit una taca, una taca imborrable, com aquella que ensutjava els anells de les catalinetes de les nostres rondalles, ai las, la pobra Rosa haurà de cantar una cançó, per representar Espanya davant Europa i el món sencer, que té el títol en anglès i no sé si algun altre mot, perquè, com ho podeu percebre, les meves fonts d'informació són els diaris. I un diari seriós de Madrid ja n'ha omplert una pàgina de crits i de remeulos. I qui ha estat portanveu d'aquesta piuladissa no ha estat altre que el Vicedirector de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, l'ínclit Gregorio Salvador, que ha titllat el fet de «lamentable», «grotesc», «barbaritat». «Des del punt de vista de la integritat de la consciència nacional, me pareix un dislate l'elecció d'una cançó titulada en anglès» «Si parlàssim una llengua incomprensible i d'escassa presència en l'exterior... però estam parlant de la segona llengua del món...d'una llengua romànica, intel·ligible per a molts de ciutadans d'Europa» tot això no sé si ho ha dit, però literalment li ho han atribuït. Heus-los ací, arrenglerats amb totes les vergonyes a l'aire. Són ells, íntegrament ells, els que haurien de ser els nostres veïns i ens obliguen a ser, forçosament, els seus llogaters. Heus-los ací, els que són oberts, els que són internacionals, els que no són regionalistes tancats i estantissos. Llàstima que aquest anàlisi no el sàpiguen aplicar en la defensa del català i parlen d'una llengua estranya i local i incomprensible. Potser no véngui a tomb però li suggeriria, humilment, a l'Acadèmia, que fes una filípica o una enciclíca, tan se val, on blasmàs l'espuri llenguatge que fan servir a hores canòniques certs comentaristes. M'explicaré, m'he afeccionat a la pornografia més depravada i alguns matins, mentre pacientment avanç enmig d'un embús kafkià, he escoltat un d'aquests programes on la caverna s'explica i s'esplaia sense embuts ni preservatius "per allò que els amos són episcopals" i fan ús d'un llenguatge deplorable, més propi "amb perdó" de la part més estòlita de Vallecas que d'uns micròfons mitrats. I l'Acadèmica calla i poc li preocupa que donin fum, perquè mare només n'hi ha una, que diuen ells, i la serveixen amb devoció. I el que és pitjor, amb totes les armes.