Des del traspàs de na Lola Flores, Espanya ha romàs com a viuda.
De res no han servit les fúries de la Selecció " la de futbol
evidentment, l'única que s'escriu amb majúscules" noningunada fa
quatre anys per Nigèria, ni els fitxatges d'esportistes d'elit
tipus Johanes, amb conversió nominal i tot, això és, bescanviant el
nom per un apel·latiu Juanito i obrint-li de bat en bat els mòbils
de la Moncloa "no tots els espanyols són iguals als ullons de
n'Aznar" i les portes endomassades del Palau Reial. De res no ha
servit tot això per retornar-li l'alegria a aquesta nació de
«xirigota i pandereta», com la definí un dels seus més sublims
poetes. Ha romàs viuda, sempiternament viuda. Sense un revulsiu.
Perquè ni les majories patriòticament constitucionals, ni l'Aznar
transvestit durant sis mesos dels cetres i les corones pomposament
estantisses de Carles I (d'Espanya), ni res d'això no ha fet
enravenar les «xirigotes i panderetas», o, dit en un llenguatge més
femení, no les ha fetes humitejar.
Però tot això sembla que ha passat a la història i gràcies a un
producte mediàtic posat per un déu menor en el centre de l'univers
"com antany ho era Espanya gràcies a la maina d'un Déu Major,
l'Únic, el Totpoderós" gràcies a això, Operación Triunfo ha fet
tornar a revifar el caliu patriòtic, a encendre les torxes dins la
foscor, a imaginar Bailens victorioses i resistències heroiques.
Milions d'espanyols "i alguns centenars que presumeixen de no
ser"ho" envescats a la mateixa imatge televisiva, repetint la
mateixa tonada i participant de la mateixa conversa són el
termòmetre exacte d'aquesta efervescència.
Tot plegat ha servit per entronitzar una altra emperadriu.
Andalusia ha donat alguna cosa més que una freda Fabiola, ha donat
alguna cosa més que un enfilall de folkloriques que ploren i
s'embarassen amb la mateixa promiscuïtat que es casen i es
descasen. Andalusia ha donat una Rosa, una rosa que ha deixat de
ser l'anònima Rosa López "francament un nom i un llinatge que poc
la singularitzen" i ha passat a ser la ROSA d'Espanya que, no
fotem, com diria en J.F. Mira, no és poca cosa, això. Com l'extinta
Lola, que en pau descans. Però l'alegria mai no és complerta. Una
vegada establert el mite, una vegada encimbellat d'alt de l'altar,
una vegada preparats tots els encensers de totes les parròquies i
llogarets per perfumar"la de glòria, a la pobra Rosa, la d'Espanya,
li ha sortit una taca, una taca imborrable, com aquella que
ensutjava els anells de les catalinetes de les nostres rondalles,
ai las, la pobra Rosa haurà de cantar una cançó, per representar
Espanya davant Europa i el món sencer, que té el títol en anglès i
no sé si algun altre mot, perquè, com ho podeu percebre, les meves
fonts d'informació són els diaris. I un diari seriós de Madrid ja
n'ha omplert una pàgina de crits i de remeulos. I qui ha estat
portanveu d'aquesta piuladissa no ha estat altre que el
Vicedirector de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, l'ínclit
Gregorio Salvador, que ha titllat el fet de «lamentable»,
«grotesc», «barbaritat». «Des del punt de vista de la integritat de
la consciència nacional, me pareix un dislate l'elecció d'una cançó
titulada en anglès» «Si parlàssim una llengua incomprensible i
d'escassa presència en l'exterior... però estam parlant de la
segona llengua del món...d'una llengua romànica, intel·ligible per
a molts de ciutadans d'Europa» tot això no sé si ho ha dit, però
literalment li ho han atribuït. Heus-los ací, arrenglerats amb
totes les vergonyes a l'aire. Són ells, íntegrament ells, els que
haurien de ser els nostres veïns i ens obliguen a ser, forçosament,
els seus llogaters. Heus-los ací, els que són oberts, els que són
internacionals, els que no són regionalistes tancats i estantissos.
Llàstima que aquest anàlisi no el sàpiguen aplicar en la defensa
del català i parlen d'una llengua estranya i local i
incomprensible. Potser no véngui a tomb però li suggeriria,
humilment, a l'Acadèmia, que fes una filípica o una enciclíca, tan
se val, on blasmàs l'espuri llenguatge que fan servir a hores
canòniques certs comentaristes. M'explicaré, m'he afeccionat a la
pornografia més depravada i alguns matins, mentre pacientment avanç
enmig d'un embús kafkià, he escoltat un d'aquests programes on la
caverna s'explica i s'esplaia sense embuts ni preservatius "per
allò que els amos són episcopals" i fan ús d'un llenguatge
deplorable, més propi "amb perdó" de la part més estòlita de
Vallecas que d'uns micròfons mitrats. I l'Acadèmica calla i poc li
preocupa que donin fum, perquè mare només n'hi ha una, que diuen
ells, i la serveixen amb devoció. I el que és pitjor, amb totes les
armes.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.