Just ara som pujat de Ciutat, de parlar a una Conselleria i a una altra. Res de res. Paraules, fum! Ve la meva minyona i em diu: Per què no escrius a aquesta galana senyora i li pregues que mos faci costat? Perquè així com anam, anam de rota batuda. Com veus, coret meu, t'adreç aquesta lletra perquè parlis amb els teus companys de coalició de manera que afluixin es fermador de sa bossa i mos facin arribar els doblerets que ens prometeren. I és que fins a hores d'ara no hem pogut comprar ni comanar res sense haver de manllevar doblers. Pensa, costitxera ufana, que no tots els que tenim una caseta a fora vila feim ballar pessetes dins un garbell. Molts d'anys treballàrem i estalviàrem per assolir un ca nostra, una llar senzilla maldament fos una caseta de figueral. I tant de mal que mos va fer es maleït fibló. Rebota ferrera!
Perquè anant com anam aviat, haurem de manllevar doblers per tapar goteres i forats, cruis i retxilleres, per posar teules noves, per aixecar mitjanades, reforçar parets, enrajolar el trispol, refer paret seca... Farem deutes, perdrem sa son. Qui acoquinarà ses despeses? Qui bestreurà els diners? Ho saps tu, manadet de moraduix? Dóna-mos una maneta, tu doneta etxerida que ets la dona més llesta de les dones que fan i desfan, que empenyar i returar segons convé. Fes que aviat arribin els calés per pagar el fuster, el ferrer, el llenterner i el picapreder a més dels materials per adobar la nostra caseta, sa nostra foganya, es nostro terrat... perquè fins ara no hem rebut ni una dobla de vint, ni un velló, ni tan sols un sou per comprar un cèntim d'oli i un panet de dos.
Tu que feres venir a ca nostra els bombers i m'enviares aquella guarda d'homes que s'endugueren els arbres tomats i tot es llenyam i no s'endugueren es serradís perquè no hi cabia, pou florit. Tan agraït t'estic que besaria es trespol que tu trepitges, fadeta de rondalla. Puny i mareja, dóna mala vida a l'algaidí i al montuïrer. Posa't forta i no et moguis, fins que amollin els ajuts promesos i poguem treure, d'una vegada, panxa de mal any. Encara una sempenta, una sempenteta més forteta d'aigua, fresca, i haurem sortit des poi.
No et vull destorbar pus. No oblidis que som molts els qui miren cap a tu com qui guaita per una finestreta i espera socors. I quan aquest socors arribi com pluja de maig, s'escampi com sa bona llavor, podrem dir que es fibló ens va malmenar sa casa, però noltros la reférem de bell nou. I que tu també ho vegis, tresoret nostro.
