La resolució 1397 del Consell de Seguretat de l'ONU, una resolució aprovada en l'escalfor de la guerra, segurament tendrà per a Palestina la mateixa transcendència que tengué la resolució de 29 de novembre del 1947 per a Israel que pogué crear el seu Estat el maig de l'any següent.
Encara que la resolució s'aprovà per sorpresa ja feia algunes setmanes que els analistes més ben informats "Moratinos inclòs" sobre la qüestió de l'Orient Mitjà, parlaven d'avançar en la declaració de l'Estat palestí sense tenir clar encara el territori on instal·lar l'Estat. Arafat ja volia declarar l'Estat de forma unilateral el maig del 1999, però hagué d'ajornar la decisió tal com estaven les converses de pau amb Barak en aquell moment. Ara mateix Simon Peres és partidari d'aquesta declaració per intentar treure del fang les relacions israelianopalestines.
Als territoris ocupats, a Ramal·lah, no hi ha hagut massa alegria per la votació gairebé unànime de la resolució. No sé si la desesperança és tan profunda que no els permet concedir-se cap instant per a l'alegria, però avui tenen un motiu per tornar a confiar una mica en la comunitat internacional.
Dels palestins m'admira avui una cosa: el dia que arribin a tenir Estat i territori, un dia d'aquests segurament, hauran culminat una lluita que, quan la van començar, tenien totes les de perdre. En aquest sentit són un exemple de perseverança històrica que ha sobreviscut a totes les adversitats. Aquests dies, precisament, he llegit un llibret èpic sobre el tema. L'ha escrit Salah Jamal, un metge palestí resident a Barcelona. Deia que el llibre és èpic perquè presenta el relat d'un poble que va contracorrent. La línia argumental no és de gran rigor històric en el sentit que no aborda la comprensió de la gran complexitat del problema, però ens comunica l'amargura d'un poble que ha tengut molt difícil la subsistència. Els primers a abandonar els palestins foren les pròpies elits feudals palestines i simultàniament ho feren els protectors britànics. Després vendrà la mort del valedor Nasser, l'expulsió de Jordània, la guerra del Líban i la massacre de Sabra i Shatila. Arribats a aquest punt és quan la comunitat internacional comença a posar atenció en el poble palestí. Això i la simpatia i comprensió popular que generen les Intifades en el sentit que es tracta d'una guerra desigual i en aquestes confrontacions, no sé molt be perquè, tendim a posar-nos dels costat dels més desvalguts.
Aquesta és, al meu parer, la línia del llibre i és una línia molt encertada puix la resolució 1397 el que fa és donar cobertura jurídica a un poble que ja havia caigut en la desesperació.
Evidentment, la desesperació no és un bon lloc on situar-se a partir d'aquest moment. Gershon Baskin, un jueu codirector del Centre Palestionoisraelià de Recerca i Informació fa ja deu anys que vol estendre una visió més àmplia i distanciada de la qüestió on es fixin interessos primordials per cada una de les parts. La filosofia del Centre té un cost alt que és la lentitud en la presa d'acords. No és una forma eficient de funcionar, però sí que és una forma que tenen les dues parts d'acceptar-se, de fer interseccions entre els seus interessos. Això és complicat, però ajuda a donar la impressió que no s'està sempre del mateix costat com fins ara havia fet els EEUU i l'ONU. La filosofia Baskin fa que avui Peres, Sharon i el Consell de Seguretat incloent els americans reconeguin jurídicament la necessitat de crear un Estat per als palestins. La resolució 1397 n'és la prova.
